Mar Galcerán: "Cal que la societat vulgui conèixer les persones amb síndrome de Down"

ValènciaMar Galcerán (València, 1978) no es cansa d'obrir camins. El 2014 es va convertir en la primera persona de l'Estat amb síndrome de Down a presidir una entitat, Asindown València. Ara ha fet un nou pas i des de dijous és la primera persona amb aquest trastorn genètic que és diputada, en concret, de les Corts Valencianes.

Apassionada de la política des de ben jove, Galcerán va iniciar la seva militància al Partit Popular als 18 anys. La primera fita la va assolir ara fa un any en ser designada secretària de l'àrea d'atenció a persones amb capacitats diferents del PP valencià. Al maig no va aconseguir l'acta de diputada perquè ocupava el número 20 de la llista per la circumscripció de València. Les renúncies de diferents companys pels nomenaments en el nou govern han fet possible que obtingui l'escó.

La nova diputada compatibilitzarà el càrrec amb el voluntariat que fa amb nens amb síndrome de Down. També amb les seves altres passions, ja que és membre del club d'atletisme Marta Fernández de Castro i ha sigut dues vegades fallera major.

Tot i les seves aficions, Galcerán sempre ha tingut clar que la prioritat eren els estudis. Va cursar EGB i FP com a auxiliar de llar i tècnic auxiliar de jardí d'infància. El 2010 va aprovar les primeres oposicions a funcionària adaptades per a persones amb capacitats diferents i des d'aleshores és subalterna d'ordenança a la conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana.

Què li va interessar de la política i què li ha aportat?

— Em va interessar la possibilitat de sumar el meu gra de sorra per millorar la societat i m'ha aportat, sobretot, autoestima.

Ha hagut de superar moltes barreres per arribar-hi?

— Les barreres són a la societat, i són, sobretot, mentals.

Entre elles hi ha la sobreprotecció?

— Sí. Et miren amb un cert infantilisme i et parlen com si sempre fossis una nena petita. També hi ha la condescendència. O quan ens descriuen amb expressions com que "som angelets de Déu"... Són tòpics que cal desterrar.

Què més cal canviar?

— El que cal és que la gent òbriga la ment i comenci a veure a les persones amb capacitats diferents senzillament com a persones. Cal que ens tracten amb naturalitat, que tracten de conèixer-nos tal com som, perquè no som tan diferents. Som més iguals que diferents.

Vostè ha explicat que el pitjor que ha patit és la soledat. En concret, cita els anys d'adolescència, en què ha dit que tenia moltes companyes d'estudi però poques amigues.

— Va ser un moment bastant dur. [Les companyes] em deien que anaven a estudiar quan se n'anaven de festa. No volien que anés amb elles.

Què ens passa, tenim por al que és diferent?

— Crec que sí. Hem d'aprendre a acceptar la diferència com un valor.

També ha explicat el menyspreu dels adults. Per exemple, en restaurants quan els cambrers en lloc d'adreçar-se a vostè ho feien als seus familiars com si vostè fos una nena petita. Davant d'això defensa que cal rebel·lar-se?

— Sí.

Per a fer-ho, ha comptat amb el suport de la seva família. Què li han aportat?

— Confiança, seguretat en mi mateixa, suport i llibertat per poder-me equivocar.

Som una societat més justa?

— El que està passant és que les persones amb capacitats diferents ja hem fet el primer pas, ens estem acostant a la societat, però falta l'altra meitat, que correspon a la societat, que ha de voler conèixer-nos. Perquè no tot ho hem de fer nosaltres.

Tornem a l'inici de la conversa. Expliqui'ns una iniciativa que li agradaria impulsar des de les Corts.

— Per exemple, que el certificat de capacitats diferents es concedeixi en tres mesos i no en dos anys com passa actualment.