El Zoom devora els Globus d’Or
Les gales de premis acaben caient en la rutina any rere any. Hi pot haver edicions més reeixides gràcies a l’enginy dels guionistes, a la destresa dels presentadors o a la sensibilitat discursiva dels guardonats, però el format televisiu de la festa sempre està tallat pel mateix patró. La pandèmia, que ho arrasa tot, ha sigut també la culpable de capgirar la gala dels Globus d’Or i portar-la a inventar un nou format que s’ajusti als protocols sanitaris. La proposta, tot i ser molt menys glamurosa i, per descomptat, més aparatosa, ha tingut la seva gràcia per una única raó: l’excepcionalitat de les circumstàncies. El format híbrid mig presencial mig virtual ha servit com una solució d’emergència provisional que passarà a la història.
L’actriu i humorista Amy Poehler era a la seu de Los Angeles, la seva companya de batalles Tina Fey, a Nova York, i el realitzador jugava amb la pantalla partida, intentant salvar la distància geogràfica a la pantalla de l’espectador i potenciant la simultaneïtat temporal. De públic presencial hi havia una selecció de treballadors de primera línia de la pandèmia que eren obsequiats amb un vespre especial.
Mentrestant els nominats s’ho miraven engalanats des de les seves respectives cases i estaven connectats a la gala a través de videotrucades. El primer que vam detectar és que fins i tot les celebritats s’obliden de connectar el micròfon quan els toca parlar. Més enllà de l’elegància d’algunes mansions, l’espectador va experimentar el clima d’una gran reunió de Zoom amb un nivell premium de participants. Però les misèries casolanes són, si fa no fa, les del confinament global: Jodie Foster i la seva dona en pijama i petonejant el gos, Al Pacino adormint-se al sofà esperant el seu torn, Jason Sudeikis agraint el premi amb una dessuadora, Jeff Daniels parlant des del dormitori amb el llit sense fer, a Mark Ruffalo se li van llançar les seves criatures a sobre quan van sentir el nom del seu pare, Emma Corrin ensenyava el seu gat i Sarah Paulson presentava el seu gos en societat. Cynthia Nixon, envoltada de la seva família, va incloure el mem de Bernie Sanders al menjador. I fins i tot es va fer acompanyar de la candidata a fiscal del districte de Manhattan per ajudar-la a arrencar algun vot.
La percepció visual de la cerimònia determina la sensació de festa. La gràcia d’aquesta gala se centrava més en la possibilitat de l’espectador de fer de voyeur i tafanejar les cases dels famosos que no pas en gaudir de l’emoció d’uns premis. Aquest nivell de familiaritat va convertir la cerimònia en superficial: els discursos dels premiats van ser, en general, per sortir del pas. A part de l’emocionat missatge de la vídua de l’actor Chadwick Boseman, des de casa i davant d’una pantalla els guardonats no se sentien compel·lits a fer discursos gaire elaborats perquè el clima era massa domèstic. Tina Fey deia al començar que tot plegat s’hauria pogut resoldre amb un correu electrònic. És justament això: l’embolcall determina el prestigi dels premis. Queda clar que les cerimònies telemàtiques devoren l’èpica del guanyador.
