Zagajewski i la poesia de l’optimisme singular

Adam Zagajewski, Premi Princesa d’Astúries de les Lletres 2017, Premi Europeu de la Poesia 2010, a més de candidat una vegada i una altra al premi Nobel de literatura, va morir a Cracòvia el 21 de març del 2021, el primer dia de la primavera i Dia Internacional de la Poesia. Si hagués sigut un altre poeta el que abandonava el món en aquestes circumstàncies, Zagajewski li hauria dedicat un poema. “Hem sobreviscut i ja és molt”, va respondre a la meva carta de felicitació el Nadal passat. El novembre del 2019 va pronunciar a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona la que ara ja és la seva última gran conferència pública: “Sobre la poesia, llibertat, lleis i bellesa”.

Nascut a Lvov el 1945 (llavors Polònia i actualment Ucraïna), Adam Zagajewski es va exiliar a París el 1982, on va viure els següents vint anys. En aquest període de la seva vida a Occident va començar també a impartir classes en prestigioses universitats nord-americanes, com la de Chicago i la de Houston. Va esdevenir universalment conegut quan la revista The New Yorker va publicar el seu poema Intenta cantar el món mutilat (Try to praise the mutilated world ), escrit després de la caiguda de les Torres Bessones de Nova York, el setembre del 2001. “Intenta cantar el món mutilat. / Recorda els llargs dies de juny / i les maduixes silvestres, les gotes de vi rosé. [...] Miraves els iots i els vaixells luxosos, / un d’ells tenia un llarg viatge al davant, / als altres tan sols els esperava una buidor salada. / [...] Hauries de cantar el món mutilat. / Recorda els moments quan es mogué la cortina, / estàveu junts en una habitació blanca. / En pensaments torna al concert quan esclatà la música. / A la tardor collies aglans al parc / mentre les fulles s’arrombollaven a les cicatrius de la terra. / Canta el món mutilat [...]”.

El 2002 va tornar a Polònia, a Cracòvia, on va viure fins al final de la seva vida. Va viatjar contínuament per impartir classes i conferències a tots els racons de la planeta, fins a l’any de la pandèmia. El seu últim viatge a l’estranger va ser precisament a Espanya, a Barcelona, on, a més de pronunciar la conferència esmentada, va presentar la seva autobiografia particular, Una leve exageración (Acantilado, 2019), i l’últim llibre de poesia que havia escrit a Polònia, La vida veritable. El títol el va manllevar d’un aforisme d’Emmanuel Lévinas que diu: “La vida veritable és allà, però nosaltres som aquí”. El fil conductor és el tema que sempre ha inspirat Zagajewski en la seva recerca de llum que ens salva : la tensió que hi ha entre la vida quotidiana, de vegades avorrida i malenconiosa, i la nostra imaginació, que ens empeny a elevar-nos espiritualment.

Gran part de la seva obra es troba en excel·lents traduccions aquí. L’editorial Acantilado ha publicat els seus llibres de poesia Tierra del fuego (Terra de foc en català a Quaderns Crema), Deseo, Antenas, Mano invisible i Asimetría, com també els llibres d’assajos Dos ciudades, En defensa del fervor, Solidaridad y soledad, Releer a Rilke i Una leve exageración, mentre que a Pretextos es van editar En la belleza ajena i Poemas escogidos. El traductor de la poesia de Zagajewski tant al castellà com al català, Xavier Farré, ha sabut recrear plenament la bellesa i la profunditat dels seus versos, cosa que també passa amb el caràcter singular de la seva prosa, traduïda per Jerzy Slawomirski i Anna Rubió.

Compromès amb la nostra època de la manera que considera que li correspon a l’escriptor, Zagajewski s’expressava fonamentalment en vers creant una poesia èpica, narrativa, plena d’històries concretes: “Hem vist països pobres, pobres encara més pel seu etern odi”; “El taxi feia olor d’anís i segle vint” o “Aquell dia no-res, com per portar la contrària, es va convertir en foc, i va cremar els llavis als nens i als poetes”. Així mateix ho assenyalen els títols dels seus poemes: L’aeroport d’Amsterdam, El jardí de les palmeres, Jo no era en aquest poema, etcètera.

Gran humanista i defensor de les humanitats, Adam Zagajewski afirmava que especialment en la nostra “escèptica tia-època”, ensenyar diàlegs platònics, els versos de Hölderlin, el pensament de Cioran o Simone Weil és necessari, “perquè l’esperit elevat fa d’intermediari entre el pobre Hölderlin i els turistes alemanys entonats que a les nits criden pels carrers de Lucca”, com llegim a En defensa del fervor. Aquí l’escriptor va fer una crítica singular d’aquesta “escèptica tia-època” que defuig el que és elevat i el que és patètic (en el sentit del pathos grec) refugiant-se en la ironia i el sarcasme. “Perquè si no se sap què dir el millor és tornar-se irònic. Després ja veurem”, va denunciar, al mateix temps que reclamava la necessitat de “ser lleials als valors heroics”, encara que ens acusin de grandiloqüents o passats de moda.

Hi ha en els seus textos -tant en vers com en prosa- una melancolia poètica, una angoixa plena de força que traça itineraris exteriors i interiors per l’est i l’oest europeu. Així Zagajewski ens deixa un llegat molt especial, no únicament de poesia extraordinària, sinó d’un optimisme singular, d’aquell que neix precisament de la imperfecció de les coses i de la vida. Com moments de llum, retinguts en la memòria, que també nosaltres tornem a trobar llegint els seus versos, “perquè un poema és capaç de retenir el ressò”. Si per una banda Zagajewski en la seva escriptura parlava de la desconstrucció del món actual, de l’altra reconstruïa amb els seus versos, amb la força espiritual del que escriu i anant allà on, com ell mateix indica, no són incompatibles “l’humor i una aventura mística”. Perquè, en les seves paraules, “ser valent és l’únic que compta al capdavall”.