Z ha perdut el mòbil, i X s’enfadarà molt

Z es palpa la butxaca del darrere, busca a la motxilla. Ha perdut el mòbil. Li pot haver caigut a l’autobús, potser al bar on ha fet aquell tallat. No el té. En el primer que pensa no és en el desastre que és: missatges de feina no rebuts, l’aplicació del banc... En el primer que pensa és en la reacció que tindrà X, la seva parella. S’enfadarà, trobarà que Z no vigila, que sempre li passa això, que sembla mentida. Z se sentirà com una criatura. Haurà d’escoltar l’esbroncada, els retrets. Si X perdés el mòbil, no cal dir-ho, Z li diria: “No t’amoïnis, només és un mòbil”.

S’asseu en un banc del carrer i, amb les mans òrfenes (no hi ha mòbil, per tant, no hi ha comunicació instantània amb deu o quinze persones), es posa a rumiar. Rumia en aquell dia, fa tants anys, en què, també, buscant bolets amb X, va perdre el mòbil al bosc. Ho recorda molt bé. Van riure. El mòbil era platejat, d’aquests que s’obrien i tancaven. Van estar trucant i escoltant, i al final el van trobar. Si hagués passat això avui, X no hauria volgut buscar-lo, només hauria cridat. Ah, i encara recorda una altra pèrdua, perquè és cert, esclar, que Z es despista molt i perd les coses. També era a la muntanya, aquest cop amb P i J, una parella d’amics. No el van trobar. X i Z van marxar sense el mòbil, i no va passar res, no hi va haver retrets, no hi va haver aquella falsa responsabilitat de l’altre, aquell estar per damunt, aquella manera de tractar la negligència sense pietat, que és una manera, en realitat, de tapar la pròpia negligència.

X s’imagina –com a l’escola– que té un clatell molt lleig, molt fastigós, que tothom es mira. Se sent com el gos, arrupit, perquè sap que hi haurà renys. No vol ocupar espai. Quin temps tan bo, aquell, pensa. Quin temps tan bo, aquell, en què perdre el mòbil era graciós, era divertit, perquè no era res de res, no com ara, que ho és tot.