Un ‘youtuber’ de pa sucat amb oli

El polifacètic Kiko Rivera se’ns ha fet youtuber i ha obert un canal, KikoRiveraTV, a la plataforma més popular de consum de vídeos. En una mica més d’una setmana, ja ha penjat 5 peces i suma més de 18.000 subscriptors. Que tremoli el Rubius! Són uns números espectaculars. El primer vídeo que va penjar està a punt d’aconseguir el milió de views. El vídeo de presentació el va titular, molt creativament, com a “Video presentacion!”, escrit així. Tal com raja. Rivera ha hagut de desactivar els comentaris davant l’allau de crítiques i les tones d’insults dels usuaris indignats per la seva irrupció a YouTube. No em veig amb cor de reproduir-ne cap sense ofendre el bon lector. Sang i fetge. Rivera ha patit amb tota crueltat l’acció indiscriminada dels haters que poblen les xarxes. Pobre, no sap on s’ha ficat. Costa de creure que ningú el previngués. O potser és el que buscava? Crear polèmica per fer rellevant l’estrena?

En el vídeo de 45 segons -gravat en vertical!- veiem un Kiko Rivera, amb la seva frondosa barba, assegut en una butaca d’una habitació de casa seva parlant a càmera com si ho hagués fet tota la vida. Això sí, sense cap mena de carisma. “Quiero compartir cada día cositas y que formemos una gran familia”, explica a qui el vulgui escoltar. “Como véis me presento de una forma muy natural, aquí en casa”, quanta emoció. “ Me váis a ver en mi faceta de DJ, en mi faceta de cantante, de artista… ”, afegeix, i s’acomiada amb “un besito fuerte chicos, ale mambo”. No cal ser gaire llarg per preveure que la carrera de Rivera com a youtuber serà efímera. Per fer créixer i consolidar un canal cal esforç, treball i constància. I aquestes tres virtuts en Rivera no sap ni com s’escriuen. I també calen continguts de qualitat. Ara bé, en Paquirrín ha tingut els seus 45 segons de glòria. Això ja ningú li podrà treure.

És l’hora dels adéus. Estimats lectors, aquest és el meu darrer article a l’ARA. Ha estat un orgull formar part d’aquest gran projecte periodístic. Ser-hi des del primer dia ha estat tot un honor. Gràcies. Encara recordo quan en Carles Capdevila em va explicar tot excitat i il·lusionat el projecte de l’ARA, ara fa més de cinc anys, i que volia que jo hi fes alguna col·laboració. “Escriu del que vulguis, Guillem, el que et vingui de gust, i fes-ho amb llibertat”, em va dir. Gràcies. Era impossible negar-s’hi. La temptació de participar en una aventura tan engrescadora, valenta, amb una redacció imparable i al costat dels millors no es podia refusar. Calia ser-hi. Ha valgut la pena. Gràcies. Ho he fet amb moltíssima il·lusió. Aquests 5 anys se m’han fet curts, la veritat. Gràcies. Ara toca pensar a què dedicaré les hores que destinava cada diumenge a escriure aquestes ratlles. Mentida, no cal pensar gaire. La meva família m’ho agrairà. Moltíssimes gràcies i a reveure.