La frase d’Elon Musk que dona títol a aquest article pot ser certa, però precisament per això pot ser terrorífica. És cert que els mitjans de comunicació han fet sovint una tasca d’intermediació nefasta, que els filtres estan viciats, que les línies editorials són sospitoses de parcialitat subvencionada, i que massa sovint ha semblat que les institucions democràtiques pretenien controlar el pensament a través dels mitjans tradicionals. En aquest sentit, que les xarxes socials hagin “pres el poder” i puguin ser el vehicle dels grans canvis, fins i tot de revolucions, discutint la versió oficial dels fets i fent que la “veritat” necessiti lluitar-se cada dia a l’arena, pot ser una cosa positiva. Molt positiva, de fet: “sense filtres” desapareix el mur de la direcció política i de la manipulació institucional de la informació (malgrat l’evident submissió als capriciosos algoritmes). Això, en si, és una bona cosa. El Procés català, d’entrada, no hauria pogut fer ni una sola passa sense les xarxes socials: recordem el suport que hi van prestar personatges com Assange, o com van fer la volta al món els vídeos del referèndum de l’1-O, o fins i tot l’ordre imperativa de la cantant Björk el mateix dia del referèndum, dient als catalans “Declare independence”. Vam ser els mitjans, “we are the media”. I el problema, però i paradoxalment, també és que “we are the media”.
Ho recordava l’Albert Serra fa unes setmanes en el dinar-col·loqui que va oferir al Cercle del Liceu: les xarxes fan que la gent es pensi que l’èxit són els likes. Així és impossible que sorgeixin grans cineastes, o que es treballi per objectius ambiciosos, o que es focalitzi l’atenció en grans projectes. Si l’objectiu és tenir likes, no patiu que en tindreu. Molts. Ara bé, mentrestant algú s’està prenent la vida o el cinema molt seriosament i sap, com deia Joan Maragall, que el futur de la Humanitat depèn de com executi el seu ofici. No de la repiulada, o del nombre dels seguidors, o de l’enèsim vídeo de gatets que ens prestem a compartir. El problema de la nostra llibertat, de la nostra capacitat il·limitada per rebre i emetre missatges, és aquesta llibertat mateixa. Ara fins i tot podem publicar de manera no censurada o controlada, ja que, com amb la Wikipedia, X i Facebook, han decidit donar-nos el control exclusiu dels nostres propis continguts (algoritmes a banda, és clar). I és que el problema de ser lliure és el mal que pots fer, als altres i a tu mateix: per molta veritat que sigui allò que escrius a la xarxa, les paraules són fets i, per tant, poden ser bombes. Plenes de veritat, plenes també d’innecessitat. El món s’ha transformat en un pim-pam-pum anàrquic que, tot i així, estic segur que s’acabarà autogestionant de manera natural. La sang que pot córrer pel camí, amb tot, fa esborronar.
Nosaltres associàvem la censura al feixisme. Al nazisme. A Franco, als que prohibien idiomes i balls i himnes. La paradoxa és que, ara, qui Musk assenyala com a censores són les democràcies. Els sistemes nacionals i internacionals, les corporacions públiques i privades que decideixen de què es pot parlar i de què no, què és correcte i què és incorrecte, què és fake news i què és veritat incontestable. No és estrany que aquest mecanisme de control de la informació s’hagi esmicolat. La censura només funciona si hi ha consens per censurar, la censura no és dolenta en si mateixa: tots nosaltres ens censurem, abans de dir qualsevol bajanada en una sobretaula o en una oficina. La censura fa figa, només, quan hi ha un gran desacord sobre les raons que la fonamenten. Les democràcies occidentals s’han quedat sense raons per censurar massa coses. Com a exemple, fa només deu anys era impossible sentir un discurs antiimmigració i no reaccionar directament amb un “ni parlar-ne, d’això!”. De seguida apareixien els fantasmes de la Guerra Mundial i els reductio ad Hitlerum que tant esvaloten el galliner europeu, i el tema quedava apagat sota cordons sanitaris i exorcismes verbals. El resultat? Ara és el tema de cada dia.
Que nosaltres siguem els media demana una responsabilitat extra. Però la pregunta és: si som realment lliures per dir el que vulguem, on és el moviment digital que combati la moda Trump-Musk? On són els continguts potents, els missatges i els líders progressistes capaços de guanyar el discurs, de guanyar les eleccions i fins i tot de comprar X o TikTok? El gran drama no és que ara siguem els media: és que, ara que ho som, no sabem com fer-los servir a favor. I ells n’han sabut. Mare meva, si n’han sabut!
