Quan l'economista anglès debatia amb els seus col·legues de l'Escola Austríaca, deia: "A llarg termini, tots morts". Aquesta era la resposta quan li argumentaven que l'economia ja es reajustava tota sola, que les decisions individuals acabarien per retornar l'equilibri i la plena ocupació. Les disfuncions socials duren un temps, però no eternament, adduïen, i és millor deixar que les coses es reajustin per si soles que adulterar o precipitar mitjançant la despesa pública el que, tard o d'hora, acabarà per arribar. Per no voler esperar, s'atempta contra la llibertat individual.
Per això, John Maynard Keynes, tan genial com contradictori, responia que quan això arribés, potser estaríem morts i que no té sentit esperar quan alguna cosa poden arreglar-la les intel·ligències superiors que saben com esquivar les conseqüències a les quals condueix la irracionalitat de les masses. A llarg termini ja no serem aquí, així que quan cal estar bé i gaudir és ara. Ergo: l'estat ha de suplir l'individu quan necessitem assegurar un present plaent.
Estàvem als anys trenta. Més tard, si bé la frase es remunta a l'Antiga Roma, es va posar de moda l'estil carpe diem. La frase prové d'un poema d'Horaci (segle I aC): "Carpe diem quam minimum credula" ("Aprofita el dia, no confiïs en demà").
L'espècie humana té la virtut de reinventar la sopa d'all tantes vegades com sigui necessari. Simplement, modifiquem la manera de referir-nos a pensaments que no són nous. Fa un cert temps ha sorgit l'acrònim YOLO (les inicials de You only live once, "només es viu una vegada"). Més del mateix.
Penso que aquesta actitud davant la vida està mal entesa, fins i tot des de Keynes. Viure la vida, aprofitar el present o, fins i tot en política econòmica, manipular l'economia per assegurar el benestar d'avui, no devia comportar, respectivament, arruïnar el futur, malgastar el demà o restringir llibertats individuals.
En una cimera sobre sostenibilitat, vaig sentir una definició magnífica d'aquesta: ser sostenibles significa que el que decidim avui per viure millor no suposi un perjudici en com visquin les properes generacions. És el mateix en l'individual. Gaudir del present és meravellós, és l'únic regal, és l'única cosa que ens pertany. Però si per aconseguir-ho perjudiquem el futur, això no és YOLO ni carpe diem ni keynesianisme. És irresponsabilitat i immaduresa.
