Yolanda

"Nulla aesthetica sine ethica"

Jose María Valverde

Tot té límits –i cadascú, lliurement, els fixa on considera, on pot o on li convé–. Reconec que no tenia gens de ganes d’escriure en calent sobre això, però aquest matí he rebut un missatge de Guillem Agulló pare. Després he llegit lentament la carta dels familiars de Yolanda González, a propòsit de la contractació com a pèrit en la defensa de Laura Borràs de l’ultra Emilio Hellín. L’ultra que va assassinar Yolanda el 1980. I tot s’ha capgirat. Els fets són dolorosament coneguts i sempre caldrà rememorar-los, quan la tasca de la memòria no té res de venjança, sinó de justícia, respecte i reparació. Parlem del segrest, tortura i assassinat d’una jove basca de 19 anys a mans de l’escamot 41 del Batallón Vasco Español, amb tantes terminals amb la dreta espanyola com la cúpula d’interior del PSOE amb els GAL –al capdavall, un agent policial formava part de l’escamot que la va segrestar–. Hellín –rere dos intents previs– va fugar-se el 1987 aprofitant un controvertit permís penitenciari –Fiscalia i Institucions Penitenciàries s’hi oposaven per "risc de fuga"– i la seva tria per escapolir-se va ser qualsevol cosa menys neutral: se’n va anar al Paraguai a col·laborar amb la dictadura de Stroessner, que li va donar aixopluc. En aquella matxucada Amèrica Llatina que va sucumbir sota tantes botes militars, complicitats ultres i programes neoliberals que tot ho arrasaven. 

Hellín –militant de la Fuerza Nueva de Blas Piñar, autor material dels trets i el mateix que va reivindicar l’atemptat amb un tèlex enviat a l’agència Efe– va ser condemnat a 43 anys de presó, dels quals en va complir només 12. Extradit el 1990, va sortir en llibertat definitiva el 1996 sense penedir-se mai de res. Va costar força més anys que Yolanda fos reconeguda oficialment com a víctima del terrorisme. No va ser fins al 2000: 20 anys després. Aleshores Hellín ja havia muntat la seva empresa i els seus negocis. Sorprèn que ara alguns se sorprenguin d’una polèmica més que previsible i més que necessària. Però si escric no és tant pel fet en si –que també, i amb caràcter d’urgència– sinó perquè encara m’han trasbalsat més els arguments espuris i insostenibles que pretenen justificar-ho. Si ens vam indignar el 2013 perquè Hellín instruïa agents policials –del CNP, de l’Ertzaintza o dels Mossos– i perquè treballava per a Interior, per què no ho hauríem de fer ara? ¿Si aleshores tots els grups parlamentaris –excepte el PP– van demanar investigacions i aclariments, per què ara s’ha de mirar cap a una altra banda? Quina és la diferència? ¿Que si ho fan els altres està malament i si ho fan els propis no? No hi ha res més arbitrari que la doble moral, la calci qui la calci.

La sorpresa ha vingut per on menys s’esperava. Els que fa temps que no creiem en la presó com a rutina i abocador; els que fa molt que llegim Sarrionandia i sabem que en el cor de qualsevol ex-pres hi batega sempre l’hàbit d’un condemnat; els que creurem sempre en la justícia transicional i especialment en la justícia restaurativa –la que repara danys més que multiplicar càstigs i per la qual Hellín mai ha transitat–, no tenim cap objecció, sinó tot el contrari, a la defensa oberta dels principis rectors de l’humanisme penal, tan oblidats quan es tracta del més comú dels presos: el pres social. Com que si no ho diem tot acabarem per no dir res, també caldrà aclarir que la inèdita petició de la fiscalia del TSJC –amb un atac sobtat de memòria democràtica– per apartar Hellín del cas –"quien ha transgredido la ley y el derecho de esta forma no puede ser considerado como cooperador válido en ningún acto o efecto de la justicia"– no té ni un gram de base jurídica. De base moral sí, i tota. (I podria afegir que compartida i podria afegir que tant de bo; és a dir, que és tot un debat quin règim d’incompatibilitats hauria d’existir en determinats supòsits.) 

Però si he acabat escrivint sobre Yolanda és perquè encara no sé si m’ha espantat més el fet en si mateix o la terrible lleugeresa i banalització d’alguns provant de justificar la contractació. No diré com em sorprèn i corprèn que, fortuïtament, alguns s’hagin convertit en un tres i no res a la cultura antipunitiva, abolicionista i qüestionadora del forat negre penitenciari. Molt em temo que passatgerament. En tot cas, complir només un 28% de la pena, muntar una empresa al sortir i obtenir contractes amb l’Estat de seguida em sembla tot un exemple reeixit de reinserció, farcit d’angles cecs, tèrbols i vergonyants. No sé quants ex-presos abocats a l’exclusió social poden dir el mateix. Sostenir que és per raons tècniques i que és perquè és el millor és més que dubtós i quasi que improcedent: perits qualificats que poden demostrar si una intervenció de comunicacions s’ha fet bé, regular o malament n’hi ha més que molts. No crec que les Madres de Plaza de Mayo contractessin mai Alfredo Astiz, l’Àngel de la Mort de la dictadura. En cap cas. Corol·lari: tan completament innecessari és recórrer a la prestació de serveis d’Hellín com justificar-ho en nom de la reinserció cap a algú que no ha tingut cap problema d’inserció laboral ni de contractes institucionals des del 1998 ni a qui ningú demana que torni a presó. La palla i el gra, el dilema el tenia només el contractador, no pas el contractat.

Per això la qüestió nuclear no és un inqüestionat dret a la reinserció –que massa sovint va per classes i afinitats, malgrat que està pensat per a totes i tots– sinó un teló de fons, de context estructural, que remet a la natura impune del cor de l’Estat i a la fallida sistèmica en tot allò relatiu a la memòria democràtica. En un país que encara està reclamant que la Via Laietana sigui un espai de dignificació de la memòria dels torturats sota dictadura; sota un Estat on un alcalde compara Lluís Companys amb Millán-Astray després de lloar el segon; i en una setmana que deixa dos exemples palmaris, a l’engròs i al detall, de tot plegat. A l’engròs, les declaracions infames de Barrionuevo –que no té cap carrer dedicat al seu poble: té una avinguda. Al detall, la primera sentència judicial per fake news, perpetrada contra menors migrants per un agent de la Guàrdia Civil en el seu perfil a xarxes socials, trufat d’iconografia neonazi, ultra i racista. Espòiler garratibat: continuarà sent guàrdia civil, només se li obrirà expedient informatiu. Tot això, en la mateixa societat que ha cantat fins a l’esgotament, en clau de memòria imprescriptible i recer per a les víctimes, allò de: "Assassins de raons i de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries". Entre el rebuig absolut a la cultura del linxament –antònim de justícia– i la confrontació imprescindible amb cada impunitat, hi ha un compromís històric antifeixista a renovar, més que mai, cada dia. I en cada gest.

Accidents domèstics, mentre acabo em cau a les mans el recomanable programa de la Mostra de Cinema Àrab que es fa a la Filmoteca de Catalunya. Em fixo en el documental Par un jour de violence ordinaire, sobre l’assassinat per la Jihad el 1985 del sociòleg Michel Seurat. I hi llegeixo: "¿Què resisteix la mort si no el que queda de nosaltres en els cors, els ulls i els records dels que hem estimat?". I sí, tot té límits. I no, contra cada violència ordinària no tot s’hi val –i qui creu que tot s’hi val ja no creu en res–. Mentre tots aquests dilemes no es resolguin, mentre el nus gordià de la desmemòria no es desllorigui, sempre amb Yolanda González. Políticament. Èticament. Jurídicament. Pericialment. I fins i tot i per si calgués, també tècnicament.