ELS PONTS BREUS

Maneres de ser deslleial

i Xuan Bello
05/06/2019
3 min

Soc hispà, iberista sentimental i res que passi a Catalunya em resulta aliè. Els llibres de Josep Pla, els poemes de Blai Bonet i aquest volcà de realitats que va ser Joan Fuster m'acompanyen des de l'adolescència. La veu de Salvador Espriu va ser determinant en un temps de formació. Vaig conèixer abans Barcelona que Madrid quan, amb 18 anys complerts, la Crida ens va convidar a alguns membres de la Xunta pola Defensa de la Llingua Asturiana. Des d'Uviéu a Catalunya, travessant l'hivern del nostre desconsol, hi vam anar en un escarabat Volkswagen sense calefacció amb l'esperança de trobar ajuda. Ben entrada la nit vam aparcar al costat de les llums apagades de la Llibreria Laie. A l'aparador hi havia dos volums que ambicionava tenir, i que des de llavors m'han acompanyat en tots els trasllats: els poemes de Cesare Pavese, traduïts per Josep M. Muñoz i Pujol, i els de Kavafis, traduïts per Carles Riba.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A Catalunya vaig trobar al llarg dels anys un espai que m'obria finestres al món. Des de finals dels 80 vaig freqüentar Portugal (perquè soc hispà, etc.) i quan vaig tornar s'havia popularitzat una frase que tothom repetia: "Menos mal que nos queda Portugal"; jo els solia corregir amb un gintònic a la mà: "Menos mal que nos queda Catalunya".

Tot va anar canviant i també la resta dels pobles d'Espanya van anar mudant de costum, abstraient-se del laberint basc, malson d'una Transició que no va optar per la ruptura. Van ser possibles els miracles, fins i tot per a l'euskera, i Catalunya es va convertir en l'ànima de molts: en far del progrés.

Hi va haver un dia que fins i tot El Corte Inglés creia en l'Espanya plurinacional i als aparadors de les seves botigues hi lluïen els títols de Bernardo Atxaga, Quim Monzó, Manuel Rivas, Suso de Toro al costat dels d'Almudena Grandes i Antonio Muñoz Molina. És només qüestió de temps i d'esforç, ens dèiem els que havíem anat feia uns anys en aquell Volkswagen. "En algun moment –argumentàvem somiant–, hi haurà lloc també per a nosaltres, els asturians".

La fi d'ETA, com ha defensat enginyosament Pedro de Silva, expresident d'Astúries, va suposar, a més, la fi del consens sobre la unitat d'Espanya. A falta d'un enemic temible, els ulls es van girar cap endins i ens vam trobar amb una corrupció política i econòmica en què els viatges a Andorra eren tan habituals com els viatges a Ginebra.

¿Va ser Hegel qui va dir que quan l'estat cau s'alça la nació? La nació –les nacions– es van aixecar amb certa precària urgència, trontollant. El meu enyorat Félix Romeo, en una d'aquelles nits a Madrid, em va dir: "El pitjor que ens ha passat és que la revolució era allò, aquella Espanya que somiava ser diferent, i no ens en vam adonar".

Aquella transició va permetre entre moltes altres coses que el català, el gallec i el basc, amb el consens de la majoria, tinguessin futur. Fins i tot va permetre que llengües més tocades de l'ala, com la meva pròpia, poguessin almenys somiar amb uns bons funerals (i la remota possibilitat d'una resurrecció). I va permetre, a més, una ciutadania que s'anava alliberant a poc a poc dels llastos morals d'aquell franquisme que va poder obstaculitzar la ruptura perquè la correlació de forces li era favorable.

En realitat era d'això del que volia parlar avui, de la ciutadania. Llegeixo els diaris: sembla talment que estiguem a punt d'acabar a mastegots i que si un català vingués a Astúries o a qualsevol altra part d'Espanya hauria d'intentar no semblar-ho. Surto al carrer, parlo amb els meus veïns, i no és així sinó tot el contrari. Hi ha opinions diverses, com a tot arreu. En moltes meses d'Astúries es van recomptar a les europees vots a Junts per Catalunya, vots simbòlics i testimonials, sens dubte, però vots que no van sorprendre a ningú.

Al bar del meu poble, a Casa Eleuterio, tots ens coneixem i mentre es fa broma calladament s'estableixen aritmètiques futbolístiques. Hi ha dos bàndols, sempre hi ha dos bàndols. Els de l'Sporting de Xixón (que solen donar suport al Barça) i els del Reial Uviéu (que solen donar suport al Reial Madrid). Com que el vot és secret, s'indaga irònicament i tothom té una opinió. Per què hi ha gent a Astúries que vota Puigdemont encara que sigui testimonialment? ¿Són furibunds del Barça? Hi ha opinions per a tot. La més assenyada, la d'un ancià socialista:

–¡A esa xente, más que’l fútbol, gústa-yos la llibertá!

I recordant els anys que va passar a la presó, subratlla:

–¡El misteriu ye quien votó a Vox! ¡Ési sí que nun me parez del llugarín!

stats