Cafè per a tothom
Soc un escriptor rar que escriu en una llengua estranya. Tot i que el mandat constitucional diu que les llengües d'Espanya han de ser totes oficials, la meva, l'asturiana, no ho és. Tampoc és oficial el gallec-portuguès a Astúries, que també es parla a l'extrem occidental del meu país, i que com tothom sap és oficial a Galícia i, amb una altra ortografia, a la República Portuguesa. A la resta d'Hispània, la Terra és rodona i gira al voltant del sol i a Astúries, com a Aragó, el planeta per llei és pla i està ancorat en el mite. Els asturians, parlin asturià, gallec o castellà, amb una vocació d'espanyolitat indubtable, som en aquest sentit menys espanyols que gallecs, bascos, catalans, castellans o andalusos. Totes aquestes comunitats (menys les que tenen l'espanyol com a llengua de la seva Castella) recullen en els seus estatuts d'autonomia, amb mà més llarga o més curta, el mandat constitucional que les seves llengües pròpies són oficials al costat del castellà.
En l'Estatut d'Autonomia d'Astúries es reconeix que hi ha dues llengües tradicionals que es parlen al país, però els parlants d'aquestes llengües gairebé no tenen drets. No puc, com a pare, fer que la meva filla estudiï en la seva llengua a l'escola. Si en els espais del poder parlo en la meva llengua he de demanar tàcitament permís (sempre me'l donen, però he de demanar-lo). Tot i que la realitat és la realitat i si jo vaig a un departament de l'administració i parlo en asturià em contesten en la meva llengua, la veritat és que la comunitat d'interessos de la gent que parla asturià o gallec-asturià a Astúries no està emparada per la llei de tots sinó d'una manera precària i injusta a ulls de qui ha viatjat una mica pel món i sobretot per Espanya.
Atenent al que s'ha dit, ¿com puc defensar com defenso la unitat d'Espanya basada en una federació que doni llum a la nació de nacions que vam ser i que anem sent? La meva filla, que acaba de fer els 11 anys, em deia fa mesos al veure'm tan pendent de les notícies:
- A la tele estan amb el 155 tot el dia. Quan passen al 156?
Passar metafòricament al 156 significa, entre altres coses, que totes les llengües d'Espanya siguin oficials "cadascuna segons el seu estatut"; significa, a més, reinventar la idea d'Espanya, una idea en què una Catalunya que vulgui constituir-se en estat tingui tot el pes democràtic que tingui per anar-se'n o per quedar-se. Ser espanyol, com diu molt assenyadament José Luis García Martín, és un honor que no es pot imposar a qui no vulgui ser-ne. Alhora, esclar, l'Estat té l'obligació de vetllar pels drets dels qui vulguin seguir sent-ho encara que sigui 'a la seva manera'.
Més enllà del debat de la monarquia o de la república, real només a Catalunya, ¿on és el debat iberista? Com cantava a l'Havana dels anys 20 del segle XX aquell asturcubà d'origen francès, Eliseo Grenet, "Todos los negros tomamos café".
Ai mama Inés. A Espanya, on hi ha més separadors que separatistes, trobo a faltar el discurs ètic de Miguel Torga, d'Espriu, de Sagarra, de Celso Emilio Ferreiro, de Blas de Otero, d'Unamuno i d'Azorín. Trobo a faltar el discurs d'un Manuel Azaña que defensi que el problema que es pugui tenir amb Catalunya, o amb les llengües que parlem els asturians o els altres que no som castellans, és polític, i no una misteriosa supuració de la fatalitat hispana que té més a veure amb el rancor i l'enveja que amb l'amor i l'admiració que s'espera d'una societat "noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç".
Els discursos de transformació anímica –els que es basen en la identitat dels ciutadans que històricament es van reunir a l'abric d'una mateixa forma de parlar per aprendre, per necessitat la majoria de vegades, altres formes de parlar– són exasperadament lents, i una generació de convençuts que vol fer molt, pot poc. Fer aquest poc, evidentment, convé al bé comú, a la Ciutat Justa. A la meva filla ja no li diuen a l'escola, com li van dir a la meva mare, que no parlava sinó que bordava pel fet d'haver-se despistat i haver fet una pregunta a la mestra en la llengua dels seus avis.
El fons de la qüestió –no m'oblido de Pi i Margall– és que no hem sabut construir un discurs sobre l'altre, no hem sabut que l'Altre, per esmorzar, també pren cafè amb llet, tallat o sol, segons li convingui o pugui, i està amb tu aquí sostenint-te 'a la seva manera'.
