Xotis fiscal

«Último día de despotismo y primero de lo mismo»

A Quito, l’endemà de la independència

Eduardo Galeano

L'exercici de comparar el gener de 2021 amb el de 2020 és d’alt risc. Com ha canviat tot i, alhora, com no ha canviat res. O com hem tornat de seguida al mateix mal lloc. Gener barrejat amb contesa electoral, ho fa saltar tot pels aires. En tota guerra, s’ha dit sempre, la primera víctima és la veritat. En cada cita electoral, en cada conflicte, també. He vist coses que mai no diríeu. I han hagut de ser unes paraules del vicepresident Pablo Iglesias les que han fet –quines giragonses– que Ciutadans i el PP reivindiquessin a viva veu l’exili republicà. Qui ens ho havia de dir, i molt em temo que de més grosses en veurem: en l’altre flanc, només caldria recordar que el PSOE va trigar 75 anys a rescabalar la memòria dels republicans morts a Mauthausen –és a dir, el 2019.

En tot cas, peti qui peti, Carles Puigdemont és republicà i és exiliat. I sí, es va exiliar per motius polítics. Diran que és un fugat –com si els exiliats del 1939 no ho fossin, també, escapolint-se de la justícia criminal franquista-. Només cal mirar el diccionari, el mateix dels senyors de la RAE, per exemple: exiliado | expatriado, generalmente por motivos políticos. I no, no vinc a comparar, sinó tot el contrari. A diferenciar. És incomparable l’exili en dictadura amb l’exili en democràcia. I alhora vinc a diferenciar encara més: en un determinat sentit ètic i democràtic, és molt més degradador –per insòlit– haver-se d’exiliar-se en democràcia per posar urnes que en dictadura després d'un cop d’estat armat. Perquè en la primera es pressuposa(va) que ningú mai no s’hauria d’exiliar; en la segona, tot el contrari. Sí que hi trobo, però, una funesta similitud: en tots dos casos, dictacràcia o democradura, ho emmascaren rutinàriament despatxant el mateix argument fútil. Curiosament: «Aquí no hi ha presos polítics» i «No són motius polítics, només judicials». Efecte mirall, l’allau de crítiques maldestres i intencionades a les paraules sensates, arriscades i valentes de Pablo Iglesias –sensates perquè ho són, arriscades perquè sap en quin ecosistema polític les pronuncia i valentes perquè no renuncia a dir-les– ha irat propis i estranys. En tot els casos, la culpa de la cara, el rictus de l’escarafall, mai no la té el mirall.

Ha arrencat el 2021, mentre formalment ha marxat Trump i es queden 74 milions de votants que també són Estats Units; només certa mitologia fantasiosa pot negar-ho. Mentrestant, un fiscal abraonat, inasequible al desaliento, filtrava que el posicionament de les juntes de tractament de les presons catalanes era un "choteo" i que enduriran encara més els seus recursos. Per xotis macabre, el del clan dels fiscals del Tribunal Suprem, esberlant-ho tot. Hooligans de la lawfare. Tan celèrics amb els presos, tan tediosament lents amb Joan Carles I de Borbó, rei i lladre, com marca la tradició, i a dispensa de les arques públiques. Al capdavall, en un país sotmès a laboratori repressiu, on la marededéu és negra i el goril·la és blanc, ¿podria ser que el tribunal que ordena mantenir les eleccions sigui el mateix que inhabilita qui les ha d’organitzat? Sí, sí se puede. ¿Podria ser que la sala que apel·la a l'estabilitat institucional i addueix "evitar un període perllongat de provisionalitat" estigui governada per un CGPJ caducat que fa dos anys que no es renova? I dos ous durs. En tot cas, si volen governar aquest país que tant s’estima les urnes, l’únic exigible és que deixin les togues i es presentin a les eleccions. I si volen ser metges, que prou falta ens fan, que estudiïn medicina. Més encara quan tot ho retorcen: en el judici del conseller Bernat Solé la tesi de la Fiscalia sí que va ser de xotis, de conya i de befa al teatre de la llei: va venir a dir que la prova de culpabilitat és que no trobava cap prova incriminatòria. I així tot. Estat nacional-judicial. A por ellos. Oé, oé.

I mentrestant, el gener continua enfilant-se. Allò permès a Galícia i el País Basc, se li nega a Catalunya –malgrat la crítica precisa del professor Pérez Royo a tots tres casos-. Però la neutralitat s’esvaeix i es dissol com un terròs de sucre: ara els jutges, avantguarda de la resposta de la raó d’estat a la qüestió catalana, s’autoatribueixen fins i tot la funció de definir l’interès públic. I fins i tot els editorials habituals que legítimament qüestionen, en aparent neutralitat, l’endarreriment electoral, no tenen res de neutral. Ells veuen pulsió partidària en l’endarreriment: tanta com la seva per l'acceleració. Veuen una escletxa per alterar les coses, doctrina del xoc, i prenen partit. Partit per l'ofensiva de l’Operació Estabilitat ordenada pel Règim que, enmig d’unes enquestes del tot ciclotímiques, llança l’Operació Desallotjament, que fantasieja amb el desnonament de la majoria independentista al Parlament, rere tres anys d’excepcionalitat continuada. Una operació llampec, que pretenen ràpida i indolora tot i que mai ho seria, perquè per a ells només queda per vèncer la Gàl·lia catalana. Sotmesa però no vençuda, descreguda però no desesperançada, acostumada al foc d’estat però atònita i esgotada amb el foc propi de la discòrdia.

Societat entre crisis, no havíem sortit del paisatge devastat que va deixar el pet de gla de l’orgia financera del 2008 que vam entrar a la crisi pandèmica del 2020. Els arguments de poder són els de sempre: canviarem. Després no canvia res. 1978, 2008, 2020. L’etern retorn: l’ordre del "torneu-vos-en a casa". Gener repetit i reiterat. Si el 1978 foren els mitificats Pactos de la Moncloa –diguem-ho tot, aquells dels quals mai es va complir la contrapart social signada; diguem-ho tot, aquells dels quals el ministre Fernández Ordónez va dir: "No son una fórmula milagrosa de curación sin dolor"–, ara són els fons europeus. El 2008 van dir "reformularem el capitalisme" i només van accelerar-lo. El minut de claredat global que va suposar el març de 2020 semblava que podria obrir les portes a una parada obligatòria per repensar-ho, urgentment, gairebé tot. La troica de sempre va dir que el suport a la crisi provocada pel covid-19 no tindria contrapartides. Avui ja sabem la lletra petita al detall: reforma de les pensions. En tots tres àmbits, el repressiu, el socioeconòmic i el polític, preval més que mai aquell aforisme que ho reblava de Jesús Ibáñez: quan alguna cosa és necessària i impossible alhora és quan cal canviar les regles del joc. Parafrasejant-lo, la disputa que afrontem avui és que alguns, contra el desig democràtic i la necessitat social de transformació, també volen canviar-les. En volta de cargol: a pitjor i en sentit contrari. Al febrer o al maig, això és el que ens hi juguem. Gairebé tot.