1. Pedro Sánchez, encara president del govern d’Espanya, al capdavall no plegarà per l’amnistia, ni per Puigdemont, ni per res de tot allò que tant l’ha desgastat en els últims anys davant l’Espanya més rància i catalanofòbica. Pedro Sánchez haurà de plegar, com ja li va passar a Rajoy, per la corrupció. El podrimener de Partit Popular era tan gran, entre Gurtels, sobres de sotamà, obres en negre, les llibretes de Bárcenas i M punto Rajoy, que una moció de censura el va enviar cap a casa. Si un ministre de Pedro Sánchez es va enriquir amb les comissions per la compra de mascaretes –que a sobre eren defectuoses– durant la pandèmia, el govern del PSOE porta un perdigó a l’ala. Trigarà més o menys, però acabarà caient per la corrupció. Per més que intentessin el tallafoc d’expulsar el ministre Ábalos al primer Telediario, tan bon punt es van ensumar que havien pescat la seva mà dreta –Koldo García–, les brases de la corrupció s’escampen ràpidament i no s’apaguen. Per més que Sánchez digui que no hi haurà impunitat i que “qui la fa, la paga”, Ábalos no caurà sol.
2. L’afer Ábalos s’ha fet gros en la setmana que –no deu ser casual– hem sentit les confidències de Joan Carles de Borbó a Bárbara Rey, l’amant que a mitjans dels anys vuitanta enregistrava tot allò que el rei d’Espanya li comentava a les converses de “picadero”. De la confessió més important, en la qual el rei parlava del silenci d’Alfonso Armada sobre el 23-F, a Espanya no se n’ha fet plat. Quaranta anys després, continua sense interessar de saber la veritat de la vinculació de la monarquia en la preparació del cop d'estat. Ha tingut molt més ressò, en canvi, l’estripada que el rei feia de Felipe González, que aleshores era el president del govern. El rei li deia a la Rey: “Entre tú y yo, durante muchos años, en vez de profesionales han puesto a chorizos”. I ho deia ell, mentre s’enriquia a mans plenes i desviava ingressos de tota mena cap a paradisos remots. Felipe González s’ha fet l’orni sobre aquestes antigues gravacions: “No tengo ni puta idea de lo que me habláis”. El rei emèrit no ha dit res. Això sí, ha aturat la publicació de les seves memòries, perquè tothom ha intuït que li faltaven molts capítols per explicar. Vist el panorama, potser surt més a compte formar part d’una república, per bananera que sigui, que no d’una monarquia tan “xoriça”.
3. Ara que estem acomiadant-nos de Dagoll Dagom amb comptagotes, recordo un esquetx del seu espectacle Glups, de mitjans dels 80, que als ulls d’ara resultaria profètic. Un dels personatges, un fatxenda de dretes, deia: “En aquest país sempre ha passat el mateix: ha faltat pa i ha sobrat xoriço”. El públic reia i aplaudia l’acudit, per allò que rere de cada broma s’amaga una gran veritat. El mateix personatge de seguida feia una endevinalla: “Sabeu per què Felipe González ha contractat un exèrcit de jardiners? Per cuidar els deu milions de capullos que el van votar”. El públic tornava a riure, per bé que a la platea –i qui sap si a l’escenari– hi havia moltes persones que l’havien votat. En aquell moment, però, encara no es feien debats sobre els límits de l’humor, ni existia l’expressió políticament correcta, ni la gent tenia la pell tan fina.
4. I Catalunya? Aquesta setmana el Parlament ha votat en contra del referèndum i gairebé no és ni notícia. Fa mig any teníem un hemicicle en el qual, per representació de la voluntat popular, la majoria volia la independència. Avui, ni tan sols s’albira la possibilitat d’un referèndum. Només ERC i la CUP hi van votar a favor. Junts es va abstenir. Els comuns, també. El PSC, no cal dir-ho, va votar-hi en contra. El 2018, el 80% dels catalans estaven a favor d’un referèndum. El 2024, només un 17% dels parlamentaris hi van votar a favor. Un èxit.
