Xoc de sobiranies
Si el partit dels Brexit no hagués guanyat el referèndum dijous, l’hauria guanyat d’aquí cinc o deu anys. La primera llei newtoniana de la democràcia diu més o menys el següent: no es pot construir un estat únic i sobirà, com el que somien les elits europeistes quan pensen en la seva Unió Europea ideal, sense tenir primer una identitat nacional compartida i sense comptar amb el consens democràtic dels ciutadans que hi han de viure. L’europeisme va oblidar aquesta regla elemental, i el seu desfici unificador, agreujat per una llarga recessió econòmica mal resolta, s’ha girat en contra seva com un bumerang.
La UE va fer els seus primers passos ara fa seixanta anys com a espai d’intercanvi comercial i de cooperació interestatal i, cal emfatitzar-ho, com a mecanisme per permetre la copropietat de les fonts energètiques del Ruhr (objecte central de discòrdia entre França i Alemanya). Després, un cop la Gran Bretanya havia entrat dins del que en aquells moments era un mercat comú, la UE va transmutar-se en un projecte molt més ambiciós: la creació d’una entitat amb sobirania política plena, amb poders preeminents sobre els estats, exercits per la Comissió, pel Parlament (“controlant” la Comissió), pel Consell Europeu (on els executius europeus podien aliar-se contra els seus Parlaments nacionals) i pel Tribunal Superior de Justícia.
Per arribar a crear aquest estat europeu, i conscients de la falta d’una identitat europea profunda (superior a la de cada nació), d’un substrat polític únic, d’un demos europeu sobre el qual bastir el seu somni, els europeistes van abraçar la via Delors de construcció europea: aprofitar les crisis polítiques i econòmiques i la via dels fets consumats per reforçar els poders de la Unió. L’exemple més proper i potser més transparent és el de l’euro. La moneda única es va imposar sense institucions completes (com ara la unió bancària i fiscal). Al darrere, però, hi havia una aposta clara: la idea que, un cop hi hagués una crisi global, les pors a abandonar el camí fet fins a aquell moment serien tan grans i els costos de no forçar més la integració tan alts que tothom abaixaria el cap i acceptaria més Europa.
Intueixo que a molts dels meus lectors catalans no els agradarà aquesta interpretació de la UE, com a aspiradora o succionadora de la sobirania dels països membres per la porta del darrere, perquè a Catalunya la Unió ha estat sempre vista (no sé si encertadament o no) com un contrapès davant de l’Espanya miserable que ha volgut absorbir-nos. La realitat, però, és que la utilització d’aquest sistema d’amenaces (no militars sinó simplement de subratllar els costos econòmics d’abandonar la Unió) l’ha fet servir Europa constantment durant el referèndum britànic, de la mateixa manera que Londres el va utilitzar al referèndum escocès i Madrid davant de les eleccions del 27-S.
La por al buit (a navegar per l’espai sideral) va funcionar amb els països perifèrics. Espanya va reformar la seva Constitució a canvi d’un quasi-rescat. Després d’una cridòria pròpia de tragèdia esquiliana, Grècia es va rendir incondicionalment. L’esquerra podemita, tot ella tan radical, ni tan sols considera la possibilitat de trencar l’euro. A Itàlia la UE hi va posar un govern tecnocràtic; ara bé, els italians, més fins i més determinants que la resta del sud d’Europa, van aconseguir més tard neutralitzar part de la seva pèrdua de sobirania assaltant el BCE de la mà de Draghi.
L’estratègia de la por (el que alguns han anomenat Project Fear a la Gran Bretanya), però, ha començat a petar al nord d’Europa, en uns països, recordem-ho, que no han estat tocats per la memòria de l’Holocaust i que ja duien moltes dècades de democràcia quan Espanya, Portugal i Grècia feien la seva transició política als anys setanta. Com deia un votant anglès pro sortida de la UE referint-se al discurs europeista d’Obama: “ We English don’t like to be told what to do” [“Als anglesos no ens agrada que ens diguin el que hem de fer”].
Es pot menysprear aquesta frase com una resposta purament emocional. La realitat, però, és més complexa perquè, sense que s’hagin complert les expectatives econòmiques que es van fer servir per justificar més integració econòmica i política a Europa, sembla comprensible que molts prefereixin mantenir i reforçar la seva comunitat política i nacional fonamental: aquella comunitat que és el resultat d’un projecte de llarga durada, amb un espai cultural i comunicatiu unificat, que és l’únic que permet (i aquí aplico, amb un punt d’ironia, Habermas) que hi hagi democràcia i control polític real i que és realment l’espai on va créixer l’estat del benestar modern.
No puc predir què passarà després del 23-J. Probablement no serà tan dramàtic com predeien els partidaris de Remain i tampoc serà tan fàcil com creuen una part dels independentistes britànics. El cert, però, és que l’establishment europeu haurà de pensar en una versió més flexible i light de la UE per contenir tots els seus adversaris a França, Holanda, Escandinàvia i fins i tot Alemanya.
