Vindicació dels ateneus

Catalunya és terra d'ateneus. Des de mitjans del segle XIX es van constituir en una de les expressions més genuïnes de la societat civil catalana. El franquisme va intentar liquidar-los. Tot i que la democràcia va tractar de recuperar-los, molta gent es va pensar que eren cosa d'una altra època. Encara avui algunes persones modernes s'hi refereixen amb un toc de menyspreu. Òbviament desconeixen la renovada vitalitat que s'hi viu. Sembla clar que, paradoxalment, la societat digital, no els està matant; és empíricament verificable que a molts llocs de Catalunya els vells ateneus van a més. L'Ateneu Barcelonès n'és una prova destacada i precisament aquest vespre celebra la sessió de commemoració del seu 150è aniversari.

Va néixer l'any 1860. Barcelona tot just acabava d'enderrocar les muralles i començava a construir l'Eixample d'en Cerdà. La ciutat destacava per la seva força industrial i cultural. El nou Ateneu va esdevenir el termòmetre de la vida social i intel·lectual de les elits benestants. Hi sovintejaren disputes ideològiques. Membres destacats de la primera junta van posar en circulació la paraula catalanisme . La biblioteca esdevingué el principal connector de la ciutat amb la cultura europea. En les seves activitats i tertúlies es fonamentà molta de la notable renovació intel·lectual que produí la societat catalana al tombant dels segles XIX i XX. Va crear un corrent d'opinió decisiu a favor de la regeneració literària, la recuperació del català i el debat cívic. Modernisme, catalanisme i noucentisme tingueren en l'Ateneu un dels principals laboratoris de definició i irradiació. Les tertúlies eren focus creatius que acollien i expandien tota mena de tendències polítiques i sensibilitats culturals.

Es fa difícil trobar qualsevol iniciativa sorgida al llarg de les primeres quatre dècades del segle XX que no hagués tingut relació amb l'Ateneu. Era una àgora on transitava un volum extraordinari d'informació, on s'imaginaven coses, on es creava opinió, on s'ampliava capital cultural que incidia d'una manera notable en la política pràctica.

Amb la restauració democràtica, l'Ateneu es va obrir al conjunt de la ciutadania. Actualment és una entitat popular, interclassista, inequívocament democràtica, catalanista i plural en termes ideològics. Amb encert, el seu president, Oriol Bohigas, el sol definir com un club d'autoformació cultural i una àgora que crea opinió i criteris culturals i polítics sobre Barcelona i Catalunya. Club i àgora, doncs, que segueix produint el capital que més convé a la ciutat i al país: el capital cultural.

Vista en el seu recorregut de 150 anys, la història de l'Ateneu és una manifestació reeixida de la societat civil barcelonina i catalana. S'ha sostingut sempre des dels socis i les activitats. Ho permeten els seus més de 4.000 socis, l'èxit de les tertúlies, les múltiples activitats culturals diàries, la biblioteca sempre plena d'usuaris, la reconeguda Escola d'Escriptura i l'ambient cívic, participatiu i culte que el caracteritza. La seva puixança actual reforça la idea que les societats avancen creant coses noves, però sense liquidar necessàriament les velles. L'Ateneu posa en relleu que la relació entre les coses noves i velles no es pot simplificar. Les novetats suposen progrés i també amenaces. Sovint les coses velles actuen com antídots davant les possibles perversions no previstes en allò que és nou. L'Ateneu posa en relleu que l'era de la comunicació virtual no necessàriament nega el desig de cultura presencial. Com també posa de manifest que els ciutadans busquem, a través de la reflexió compartida, la manera de pair els missatges que rebem per desxifrar-ne el valor i el sentit. En un ateneu, com a la xarxa, tothom pot seleccionar i produir continguts culturals.

Els experts alerten sobre l'amenaça que suposa la inhibició social de la gent davant la crisi dels sistemes de representació política. Els ateneus són llocs de compromís cívic amb les ciutats i el país. Els sociòlegs alerten sobre la creixent incapacitat de dialogar que manifesten les nostres societats; també aquí els ateneus contradiuen la tendència. Són llocs de futur, de diàleg, de respecte i fraternitat, d'interpretació, de participació, de compromís, de formació i de connectivitat. Crec que un país, i també una ciutat, són tan forts com ho és la seva cultura. La cultura la fa la gent i no les administracions. Vaig educar-me en la vida i els valors col·lectius a l'Ateneu de Sant Just Desvern. Vaig aprendre a usar una biblioteca a l'Ateneu Barcelonès quan tenia 20 anys. Ara en sóc vicepresident primer, des de fa tres anys, a la junta que encapçala l'amic Bohigas. Encara hi ha gent que sovint em manifesta prejudicis respecte del que són avui alguns ateneus de Catalunya. Jo simplement els proposo que hi entrin, que s'hi impliquin. Veuran com la brutal circulació d'informació i el virus digital no aparten la gent de la voluntat de compartir i donar sentit col·lectiu a les coses. Aquesta feina els ateneus la fan millor que ningú.