Xips, guerres i poder
Estem vivint aquests dies un conjunt d’experiències que, encara que aparentment diverses i unes més visibles que d'altres, contribuiran a definir com serà el món de les properes dècades. Són més, però en cito només quatre: la possible invasió militar d’un estat europeu per part de Rússia, l’important creixement dels ciberatacs contra les nostres empreses i organismes públics, la possible expulsió d’Europa de Facebook i d’Instagram, i les decisions de la UE per incrementar molt la capacitat de disseny i fabricació de xips a Europa. Vull comentar les quatre, i especialment la darrera; però permeteu-me primer dues anècdotes personals.
1. Dos records. Recordo que, a mitjans dels 70, quan fabricàvem a Barcelona ordinadors que tenien molts transistors de silici, vaig tenir la visita d’un venedor per explicar-me una novetat: havia aparegut un nou component anomenat circuit integrat (el que ara en diem xip) que en una petita peça de silici col·locava molts centenars de transistors, de manera que es podien fer circuits o memòries de silici de molta capacitat en molt poc espai. Vaig descobrir els xips d’Intel... Jo ja estava convençut que el transistor era un element revolucionari per al futur i vaig pensar que el xip, que podria tenir milers de transistors, encara ho seria més. El que no em vaig imaginar és que podríem arribar a utilitzar, com ara passa, xips amb centenars de milions de transistors!
L’any 1997, tornant dels 6 anys que vaig treballar a Brussel·les en aquests temes per a la Comissió Europea, vaig publicar un llibre amb el títol Xips, cables i poder en què actualitzava el que ja pensava 25 anys abans, i expressava la importància que creia que tindria el domini de les tecnologies digitals en el repartiment del poder mundial en el segle XXI. El que no pensava és que això es produís a tanta velocitat!
2. Del petroli i el gas als xips i les dades. És evident que el poder dels països ha estat sempre fonamentat en la capacitat dels seus exèrcits, però cada vegada depèn més i més de les disponibilitats i la capacitat de control d’alguns recursos naturals (aliments, minerals, combustibles) o de la utilització d’algunes noves tecnologies. Al llarg del segle passat han jugat un paper clau el petroli i el gas, per una banda, i per l’altra la utilització de les tecnologies atòmiques i nuclears, tant per a la generació elèctrica com per augmentar la capacitat destructiva dels exèrcits. Hem vist el poder econòmic i estratègic que han tingut els propietaris de combustibles fòssils i el respecte que han exigit els que han disposat d’armes nuclears.
El futur pot tenir un escenari més optimista perquè el moment actual coincideix amb la necessitat, per raons ecològiques, de deixar de cremar recursos fòssils, i per raons humanitàries, de deixar de resoldre els enfrontaments a base de matar soldats i ciutadans civils. Podríem substituir les emissions contaminants per energies renovables, i les bombes assassines per ciberatacs. No és pas una situació ideal però és molt millor que l’actual.
L’extraordinari progrés de les tecnologies electròniques primer, i de les digitals més tard, han convertit els xips, la recollida i tractament de les dades, i la simulació algorítmica de la intel·ligència, en grans eines de poder, i estan produint nous equilibris en la geopolítica. Només cal veure, com a mostres, que les amenaces de Rússia combinen armes del segle passat amb les noves, que Europa ha d’evitar els atacs i els robatoris de dades importants per part d’algunes plataformes digitals, que la Xina pot presumir del final de la preponderància dels EUA en aquests enfrontaments digitals, i que la UE necessita urgentment recuperar el retard de dècades respecte als nord-americans i a diversos països asiàtics (Xina, Corea, Taiwan...) en el desenvolupament d’aquestes tecnologies, tant en la fabricació dels xips com en la creació de software. Només cal saber que actualment més del 70% de la producció mundial de xips es fa a Àsia, menys del 15% als Estats Units i no gaire més del 6% a Europa.
3. Decisions de la Comissió Europea. Hi ha algunes bones notícies provinents de Brussel·les. Després d’anys d’estar contra les ajudes financeres públiques, tant estatals com comunitàries, per la por que interferissin en el funcionament del mercat comú, ja fa un temps que s’estan acceptant i fins i tot, en molts casos, promovent. El primer va ser per accelerar la transició energètica, després per fer front a la recessió que va ser conseqüència de la pandèmia, i ara per recuperar aquests retards i reduir la nostra dependència exterior en la disponibilitat de xips, que tants problemes ha creat a la nostra indústria. S’està aprovant un projecte público-privat per mobilitzar 42.000 milions d’euros, amb l’objectiu d’augmentar el nombre i el nivell de fàbriques aquí, i aconseguir que el 2030 es passi del 6% actual a un 20%.
Es tracta d’un canvi important i esperat en les polítiques de la UE, al qual convé donar suport, però sent conscients que també s’estan promovent plans similars amb les mateixes finalitats tant als EUA com a la Xina, Taiwan i Corea del Sud, amb dotacions financeres diverses vegades superiors a la nostra. La carrera nuclear del segle XX és ara la carrera dels xips i les dades. Podem estar més contents, però no pas quedar tranquils.