La Xina: un poble roig i ardent?

Se suposa que un govern, una nació o una cultura com cal ha de ser del poble, pel poble i per al poble. Però el concepte de poble com a ens social democràtic encara és vàlid?

Fa uns dies vaig assistir a la trobada anual de l'Associació de Llengües Modernes a Los Angeles. Érem un grup de professors universitaris d'estudis orientals i comparatistes dels Estats Units, i vam analitzar de quina manera els estudis de la cultura anglesa i europea poden participar i han de participar de la cultura xinesa.

No es pot dir que els estudiosos o les institucions culturals en general no hagin parat prou esment en la cultura xinesa o asiàtica. Amb alts i baixos, l'estudi acadèmic de les llengües i les literatures d'Àsia porta més d'un segle funcionant a Europa i als EUA. Amb la importància creixent de la Xina en el panorama internacional globalitzat, cada cop més, la cultura xinesa esdevé un centre d'atenció general. Tanmateix, més contacte i més estudi no vol dir més comprensió, si el que hi entra en contacte només vol veure-hi la seva pròpia imatge reflectida en un altre. Irònicament, les llacunes en la comprensió i en els possibles interessos semblen créixer en l'època de la globalització i de la interdependència econòmica.

Fa poc vaig parlar als meus alumnes de la novel·la de l'escriptor xinès Yan Lianke Servir al pueblo . En aquest relat, un soldat camperol és obligat a proporcionar serveis sexuals a la dona d'un cap militar impotent; tiren endavant la seva història amb la justificació de servir el poble.

Servir el poble vol dir, oficialment, fer serveis per al Partit, la nació i la ideologia. De manera que la narració posa en entredit el lema. En aquest, però, hi havia una vocació veritable i un programa cultural. Era la crida de la Xina revolucionària dels anys 40 a la democratització de l'alta cultura i del llegat elitista, de manera que la producció cultural passés a mans del poble i particularment a mans dels camperols. Més endavant aquesta idea esdevingué un principi rector per a la creació d'una nova cultura i per jutjar els treballs dels escriptors i els pintors.

Els bons escriptors són els que posen el seu talent i el seu cor al servei de les necessitats intel·lectuals i espirituals del poble. Aquest principi populista, actiu durant bona part de la història xinesa moderna, ara està oblidat i llençat a les escombraries. I tota la història que té a veure amb aquest programa de democràcia social es considera tan arcaica com els dinosaures.

Mirant-ho amb ulls occidentals, hi ha una pàgina en blanc inserida entre el glamur capitalista i colonial del Xangai dels anys 30 i la dècada globalitzada dels 90, com si la Xina actual tot just hagués caigut del cel durant les darreres dues dècades. En el context d'aquesta tendència a llençar la història a les escombraries, els mitjans de comunicació occidentals han aclamat la novel·la de Yan com una versió de L'amant de Lady de Chatterley i com un conte satíric de transgressió sexual i de subversió política.

La contraportada de l'edició anglesa anuncia una novel·la carregada de sexe. Totes dues coses alhora: ardent i roja, una història d'amor roja i ardent, divertida, satírica i irreverent amb la ideologia com a factor dominant.

Que potser l'única cosa que volia el novel·lista Yan era mostrar sexe explícit? O, dit d'una manera més general, què passa amb el concepte de cultura si l'únic que importa és la desinhibició sexual?

Roig i ardent fa pensar en Roig i expert , un altre eslògan de la Xina revolucionària que instava els escriptors a servir el poble amb una escriptura veritablement bona i experta. L'opinió dels crítics xinesos i occidentals, però, diu que aquest objectiu és mort i ho podem celebrar.

Roig no vol dir altra cosa que apassionat. Ens ho recorda la parella americana de la pel·lícula Rojos , que, enmig de les seves activitats en la Revolució Russa practiquen un sexe intensificat pels acords encoratjadors de la Internacional. La novel·la de Yan mostra sens dubte que Servir el poble ha esdevingut un engany i és només retòrica per als guanys privats i el desig carnal. D'altra banda, aquest escriptor xinès, d'origen camperol i format a l'exèrcit, planteja una legítima preocupació. S'aferra a la idea que la política i la literatura són del poble, pel poble i per al poble. Segons ell, la literatura ha d'injectar un esperit públic, servir el poble com a conjunt de ciutadans, com a amos de la societat xinesa: la tradició revolucionària.

Els buròcrates i tecnòcrates de l'actual règim, la força del mercat, els crítics occidentals i els xinesos sense contacte amb la realitat quotidiana han fet malbé aquesta concepció d'orientació dedicada al poble. Els camperols, els aturats, els sense sostre, els oprimits, és a dir, els marginats en general, passen desapercebuts pels crítics occidentals privilegiats.

Tot i així, encara molts escriptors xinesos d'orientació popular procuren servir el poble escrivint sobre les seves dificultats, els seus patiments i les seves preocupacions, la seva gana i l'enuig en el món de l'economia globalitzada. Davant del mercat despietat i la pura explotació de l'estrat més baix de la població, els escriptors rojos i experts encara tenen estima pel programa sociodemocràtic i els ideals igualitaris que contenen allò de servir el poble . Els escriptors rojos i ardents, en canvi, persegueixen el glamur del consum, l'atractiu eròtic del jovent urbà i la grandesa imperial del poder i el capital, l'estil dissipat dels enlluernadors hotels de Xangai.

Però aquesta combinació de diners, sexe i poder, en realitat, gairebé no afecta el 95% del poble de la Xina. S'oblida el fet que només gràcies al treball, la iniciativa i la sang del poble la Xina és capaç de posar-se en el punt de mira de l'atenció internacional.