La Xina, Europa i els pardals
El 24 d'octubre de 2017 la Xina vivia una confiada prosperitat que la pandèmia i altres circumstàncies deixarien molt tocada al cap de poc temps. Aquell dia, el pensament de Xi Jinping es va afegir de manera oficial a la constitució del Partit Comunista Xinès. La inscripció no és figurada: el nom del mandatari hi surt literalment, junt amb el de Mao i Deng Xiaoping, veritable inventor de la nova Xina. Les idees de Xi Jinping s'estudien acadèmicament en instituts universitaris que, per la seva banda, divulguen el seu pensament a tots els nivells, inclosos els de l'ensenyament infantil. En realitat, es tracta de 14 punts que fan referència a la versió xinesa del marxisme-leninisme. El quart parla de la necessitat d'adoptar noves idees amb base científica per a un "desenvolupament innovador, coordinat, ecològic, obert i compartit". Les últimes setmanes, aquest punt ha estat el protagonista absolut de la política xinesa, escurçat sota la forma de "les noves forces productives". Desconec quines són les connotacions en xinès d'una fórmula que sona ortodoxament marxista. Què vol dir, tot plegat? Durant el Gran Salt Endavant (1958-1962) es volia transformar un país essencialment agrari i molt endarrerit en una potència industrial. Ara es vol passar de la indústria convencional (acer, etc.) i de la producció en massa de productes barats de baixa qualitat al lideratge mundial en noves tecnologies. No és pas un objectiu petit, aquest. De fet, contemplat des d'Europa sembla avui una fita inassolible: aquí vivim capficats en altres històries que als xinesos, segurament, els generen una barreja d'estranyesa i estupefacció. L'ideòleg de Putin, Aleksandr Duguin, no dubta a parlar de la Unió Europea en termes de decadència i fins i tot de "degeneració moral". És probable que alguns dirigents xinesos pensin el mateix.
Europa sap que no li queda cap altre remei que rearmar-se tenint en compte que els Estats Units de Trump també ens perceben, en el millor dels casos, com una cosa ja poc interessant. La Unió sap igualment que sense determinades transformacions productives esdevindrà un simple espectador passiu de l'economia mundial. La cada cop més erràtica burocràcia de Brussel·les no sembla gaire preparada per entomar el gran repte militar i l'econòmic, ni tampoc sap què fer exactament amb una allau migratòria incessant. La setmana passada Ursula von der Leyen va anar a repartir calerons a Egipte amb la intenció que el país faci de dic de contenció de la immigració al flanc oriental d'Àfrica. De moment, aquestes polítiques caríssimes han servit de ben poca cosa, per no dir de res; només cal observar les xifres d'arribades. En definitiva: a diferència de la imponent determinació programàtica de la República Popular Xinesa, Europa va bellugant d'aquí cap allà amb una indecisió que, vista des de fora, la fa molt vulnerable.
I ara, permetin-me un brusc gir de guió argumental. L'any 1959, Mao va rebre un informe sobre la conducta contrarevolucionària dels pardals i altres ocells que, com passa a tot arreu, es menjaven una part de la collita. Va decidir exterminar-los a tots. Literalment. En queden imatges, del deliri: camions i camions plens d'ocells morts... El resultat més dramàtic d'aquella i de moltes altres decisions extravagants, tanmateix, fou una mortaldat humana sense precedents: els ocells mengen gra, però també cucs i tota mena d'insectes... que són justament els que van acabar cruspint-se les collites. Segons els càlculs, van passar avall un mínim de 24 i un màxim de 45 milions de xinesos a conseqüència de la fam. Els pardals de la Xina maoista constitueixen tota una lliçó. En un determinat moment, i des d'un estat d'ànim concret, totes les idees semblen bones, o fins i tot genials. Després, però, hom constata que la realitat és una cosa complicada. O, per dir-ho amb més precisió, que existeixen variables incontrolades que interactuen entre si i afecten qualsevol procés complex, sense cap possibilitat real de preveure'n el desenllaç a llarg termini. Els nous "pardals" que Xi Jinping voldrà abatre sense cap possibilitat d'èxit a curt termini tenen a veure amb una demografia seriosament escapçada pels avortaments selectius de nenes dècades abans, unes desigualtats socials abismals entre la Xina pagesa i les "zones econòmiques especials" o capitalistes, i una producció de gran volum però de molt baixa qualitat. Els "decadents europeus" ho tenim, doncs, millor? No ho crec, però almenys ja no ens sedueix la ingènua idea de matar tots els pardals del món. És a dir, de veure la realitat en clau totalitària.