L’economia de la Xina té dificultats greus

El 2023, l’economia dels Estats Units va superar les expectatives amb escreix. La recessió àmpliament prevista no es va produir. Molts economistes (tot i que jo no) havien argumentat que reduir la inflació comportaria anys d’atur elevat; en lloc d’això, hem experimentat una desinflació impecable, una ràpida caiguda de la inflació sense cap cost visible.

Ara bé, la història ha sigut molt diferent en l’economia més gran del món (o la segona més gran, depèn de com es calibri). Alguns analistes esperaven que l’economia xinesa es disparés un cop aixecades les mesures draconianes de “covid zero” que s’havien adoptat per frenar la pandèmia. No obstant això, la Xina ha tingut un rendiment inferior en gairebé tots els indicadors econòmics, excepte el PIB oficial, que suposadament va créixer un 5,2%.

Aquesta xifra, però, genera un escepticisme generalitzat. En països democràtics com els Estats Units poques vegades es polititzen les estadístiques econòmiques –tot i que ja en parlarem si Donald Trump recupera el poder–, però en règims autoritaris és habitual.

I sembla que l’economia xinesa trontolla també en altres aspectes. Fins i tot les estadístiques oficials diuen que la Xina està experimentant una deflació a l’estil del Japó i un alt atur juvenil. No és una crisi en tota regla, almenys no encara, però hi ha raons per creure que la Xina està entrant en una època d’estancament i desil·lusió.

Com és que l’economia de la Xina, que fa només uns anys semblava encaminada a dominar el món, té tantes dificultats?

Una part de la resposta és el mal lideratge. El president Xi Jinping comença a semblar un mal gestor econòmic, amb propensió a unes intervencions arbitràries, cosa habitual en els autòcrates, que han ofegat la iniciativa privada. Si Xi fos un líder millor, però, la Xina continuaria tenint problemes.

Ja feia molt temps que es veia clarament que el model econòmic de la Xina s’estava tornant insostenible. Com assenyala Stewart Paterson, la despesa dels consumidors és molt baixa com a percentatge del PIB, probablement per múltiples motius. Aquests motius inclouen la repressió financera –pagar interessos baixos a l’estalvi i fer préstecs barats a prestataris afavorits–, que manté a la baixa els ingressos estatals i els desvia cap a inversions controlades pel govern, una xarxa de seguretat social feble que fa que les famílies acumulin estalvis per fer front a possibles emergències, i d’altres.

Amb consumidors que compren tan poc, almenys en relació amb la capacitat productiva de l’economia xinesa, ¿com s’ho pot fer el país per generar prou demanda i mantenir així aquesta capacitat activa? La resposta principal, com apunta Michael Pettis, ha sigut promoure índexs d’inversió extremadament elevats, de més del 40% del PIB. El problema és que és difícil invertir tants diners sense trobar-se amb una rendibilitat molt reduïda.

És cert que els índexs d’inversió molt alts poden ser sostenibles si, com passava a la Xina a principis dels anys 2000, tens una mà d’obra que creix ràpidament i un augment de la productivitat elevat en la mesura que t’iguales a les economies occidentals. La població en edat laboral de la Xina, però, va arribar al màxim al voltant del 2010 i ha anat disminuint des de llavors. Tot i que la Xina ha mostrat una capacitat tecnològica impressionant en alguns sectors, la seva productivitat general també sembla estancada.

Ras i curt, aquest no és un país que pugui invertir productivament el 40% del PIB. Per algun lloc hi ha d’haver esquerdes.

No obstant això, fa almenys una dècada que aquests problemes són força evidents. Com és que no s’han aguditzat fins ara? Bé, als economistes internacionals els agrada citar la llei de Dornbusch: “La crisi triga molt més a arribar del que et penses, i després passa molt més de pressa del que hauries dit”. El que ha passat en el cas de la Xina és que el govern va poder emmascarar el problema de la despesa inadequada dels consumidors durant uns quants anys promovent una bombolla immobiliària gegantina. De fet, el sector immobiliari de la Xina va créixer de manera desbocada tenint en compte els estàndards internacionals.

Les bombolles, però, acaben esclatant.

Per als observadors externs, el que ha de fer la Xina sembla senzill: acabar amb la repressió financera, permetre que una part més gran dels ingressos de l’economia flueixin cap a les llars i reforçar la xarxa de seguretat social perquè els consumidors no sentin la necessitat d’acumular efectiu. I mentre fa això, pot reduir la despesa d’inversió insostenible.

Però hi ha actors poderosos, especialment empreses estatals, que es beneficien de la repressió financera. I quan es tracta d’enfortir la xarxa de seguretat, el líder d’aquest règim suposadament comunista recorda una mica el governador de Mississipí, que denuncia “la gent mandrosa” que genera el benestar social.

Així doncs, fins a quin punt ens hem de preocupar per la Xina? D’alguna manera, l’economia actual de la Xina recorda la del Japó de després de l’esclat de la bombolla dels anys vuitanta. No obstant això, el Japó va acabar gestionant bé la seva davallada. Va evitar l’atur a gran escala, no va perdre mai la cohesió social i política i el PIB real per adult en edat laboral va arribar a créixer un 50% durant les tres dècades següents, no gaire lluny del creixement dels Estats Units.

La meva gran inquietud és que la Xina no respongui tan bé. Quina cohesió presentarà el país davant els problemes econòmics? ¿Intentarà apuntalar la seva economia amb un augment de les exportacions que toparà frontalment amb els esforços occidentals per promoure les tecnologies verdes? I el que fa més por de tot: ¿intentarà desviar l’atenció de les dificultats estatals dedicant-se a l’aventurisme militar?

Així doncs, no ens rabegem en el sotrac econòmic de la Xina, que es pot convertir en un problema per a tothom.

Copyright The New York Times