Així ha perdut la Xina la guerra del covid

¿Recordeu quan el covid-19 havia d’encimbellar la Xina com la potència dominant del món? Fins a mitjans del 2021, tenia la safata d'entrada plena d'afirmacions que l'èxit aparent de la Xina a l'hora de contenir el coronavirus mostrava la superioritat del sistema xinès sobre les societats occidentals, que, com va dir un comentarista, "no tenien la capacitat d'organitzar ràpidament tots els ciutadans al voltant d'un únic objectiu".

A hores d’ara, en canvi, la Xina no se n’està sortint, mentre que altres països estan tornant, més o menys, a la vida normal. El govern xinès encara persisteix en la seva política de covid zero, i continua aplicant restriccions draconianes a les activitats quotidianes cada vegada que sorgeixen nous casos. Això està creant unes dificultats personals immenses i limita l'economia; les ciutats en confinament representen gairebé el 60% del producte interior brut del país.

A principis de novembre, molts treballadors van fugir de l’enorme fàbrica de la companyia Foxconn, que produeix iPhones, perquè temien no només que els tanquessin a dins sinó que fins i tot passarien gana. I els últims dies molts xinesos, en ciutats de tot el país, s'han enfrontat a una dura repressió per haver-se manifestat en contra de les polítiques governamentals.

No soc expert en la Xina i no tinc ni idea de cap on va tot plegat. Pel que sé, els experts en el país tampoc ho saben. Però crec que val la pena preguntar-nos quines lliçons podem extreure del viatge de la Xina des de ser un model a seguir fins a la debacle.

Una de les lliçons fonamentals no és pas que no s’hagin de prendre mesures de salut pública davant una pandèmia. De vegades aquestes mesures són necessàries. Però els governs han de ser capaços de canviar de política davant de circumstàncies variables i de proves noves.

I el que estem veient a la Xina és el problema dels governs autocràtics, que no poden reconèixer errors i no accepten proves que no els agraden.

El primer any de la pandèmia, les restriccions dures, fins i tot draconianes, tenien sentit. No era gens realista imaginar que l’obligació de portar mascareta i fins i tot els confinaments poguessin evitar que el coronavirus es propagués. El que sí que podien fer, però, era alentir-ne la propagació.

Al principi, l'objectiu als Estats Units i molts altres països era "aplanar la corba", és a dir, evitar un pic de casos que aclaparessin el sistema sanitari. Llavors, quan ja va quedar clar que hi hauria vacunes disponibles, l'objectiu era o hauria d'haver estat retardar les infeccions fins que la població estigués protegida gràcies a la vacunació generalitzada.

Aquesta estratègia es va dur a terme en llocs com Nova Zelanda i Taiwan, que inicialment van imposar normes estrictes que van mantenir a nivells molt baixos els contagis i el nombre de morts i, després, van relaxar aquestes normes quan les poblacions ja estaven àmpliament vacunades. Fins i tot amb les vacunes, l'obertura va provocar un gran augment de casos i morts, però no tan greu com hauria estat si s'haguessin obert abans, de manera que les morts per càpita han estat molt més baixes que als Estats Units.

Sembla que els líders de la Xina, no obstant, han cregut que els confinaments podrien frenar permanentment el coronavirus, i han estat actuant com si encara ho creguessin fins i tot davant de proves evidents que indiquen el contrari.

Al mateix temps, la Xina no va ser capaç de desenvolupar un pla B. Encara hi ha molts xinesos grans, el grup més vulnerable, que no estan totalment vacunats. El país també s'ha negat a utilitzar vacunes fabricades a l'estranger, tot i que les vacunes de producció pròpia, que no utilitzen tecnologia d'ARN missatger, són menys efectives que les que està rebent la resta del món.

Per tot plegat, el règim de Xi Jinping s’ha ficat ell sol en un carreró sense sortida. La política de covid zero és, òbviament, insostenible, però posar-hi fi suposaria admetre tàcitament un error, cosa que no és mai fàcil per als autòcrates. A més, suavitzar les normes comportaria un gran augment de casos i morts.

No només molts dels xinesos més vulnerables no s’han vacunat o han rebut menys dosis, sinó que, com que el coronavirus s'ha reprimit, pocs xinesos tenen immunitat natural i el país disposa de molt pocs llits de cures intensives, la qual cosa el deixa sense la capacitat de fer front a un augment de covid.

És un malson, i ningú sap com acabarà. Però què podem aprendre els altres de la Xina?

En primer lloc, l'autocràcia no és, en realitat, superior a la democràcia. Els autòcrates poden actuar ràpidament i amb decisió, però també poden cometre errors gravíssims perquè ningú els pot avisar quan s'equivoquen. A nivell bàsic, hi ha una clara semblança entre la negativa de Xi a fer marxa enrere amb el covid zero i el desastre de Vladímir Putin a Ucraïna.

En segon lloc, queda clar per què és important que els líders estiguin oberts a l'evidència i disposats a canviar de rumb quan es demostri que estan equivocats.

Irònicament, als Estats Units els polítics amb un dogmatisme més semblant al dels líders xinesos són republicans de dreta. La Xina ha rebutjat les vacunes d'ARN missatger estrangeres, malgrat l'evidència que són superiors; molts líders republicans han rebutjat les vacunes en general, fins i tot davant d'una gran diferència en les taxes de mortalitat segons les taxes de vacunació. Això contrasta amb els demòcrates, que en general han seguit un enfocament similar al de Nova Zelanda –encara que amb molta menys eficàcia–: restriccions dures al principi que es van relaxar a mesura que es va estendre la vacunació.

En resum, el que podem aprendre de la Xina va més enllà del fracàs d’unes polítiques específiques: és que hem d’anar amb compte amb els potencials autòcrates que insisteixen, independentment de les proves, que sempre tenen raó.

Copyright The New York Times