Les xicrandes
Soc en un carrer de la ciutat que m’agrada especialment perquè les dues voreres són plenes de xicrandes. Les xicrandes –segurament ja ho sabeu– són aquells arbres alts, no massa frondosos, que a la primavera s’omplen de flors d’un color entre lila i violeta. No hi ha element decoratiu que transformi l’aspecte d’un carrer millor que els arbres florits. I si les flors són d’un color llampant –com les xicrandes o l’arbre de Judes, per exemple– encara més.
Així que aquest carrer que podria ser absolutament anodí, un carrer de pas amb molta circulació, gràcies a les flors liles, es transforma en l’escenari d’una pel·lícula romàntica. Quan les flors omplen les capçades dels arbres, la llum de mitja tarda fa que caminis a sota d’un túnel morat i la sensació és meravellosa, quasi irreal.
Però avui –que espero recolzada a la paret que obrin les portes del súper– ha fet una bona ventada i les flors de les xicrandes omplen les voreres, fent una estora que quasi sap greu trepitjar. Miro amunt i veig les branques, ara mig pelades, de les quals en surten algunes de més joves i primes que creixen en forma vertical, com llances que volen foradar el cel. A la meva dreta hi ha dues dones més aviat grans, que escombren cadascuna l’espai que cau just davant de la seva porta. És un costum, com tants altres, que es va perdent, però encara hi ha gent –normalment, dones– que ho fa cada matí.
Com que el súper encara no obre, per no avorrir-me, acabo acostant-m’hi per sentir dissimuladament la conversa que mantenen aquestes dues bones ciutadanes. Com ja m’havia semblat pel seu llenguatge no verbal, una escombra alegrement, amb un somriure als llavis, i l’altra troba que aquesta activitat és només una obligació que fa a desgrat. La dona del somriure als llavis comenta, mentre reuneix en un piló les fulles de color violeta, la sort que tenen de viure en aquest carrer, amb aquests arbres tan bonics, que li donen una personalitat pròpia. La seva veïna la mira, atònita: "Que t’agraden, aquests arbres? Doncs jo trobo que ens en va caure una de grossa, el dia que van decidir plantar-los! Quina pesadilla haver de recollir tota aquesta fullaraca!"
La conversa continua, seguint l’intercanvi de punts de vista: "Però, dona, que no trobes que fan bonic aquestes flors tan vistoses?" I l’altra: "Doncs no, és a dir, sí que són bonics, però cada primavera hem d’aguantar aquesta comèdia de recollir-les a la primera ventada. Si no fos per les xicrandes, amb un moment ho tindríem fet!"
