Xi també és captiu del Partit Comunista
Per als ulls occidentals el president xinès, Xi Jinping, sembla la personificació d’un règim tirànic unipersonal, i amb raó. Després d’assumir el lideratge del Partit Comunista fa una dècada, va transformar una de les organitzacions polítiques més grans del món en un tot unificat en què les seves paraules i pensaments i la seva cara són omnipresents. I durant el Congrés del Partit Comunista, que comença avui diumenge, Xi es disposa a assumir un tercer mandat de cinc anys –un fet sense precedents– com a líder suprem. Com ha pogut passar això amb tanta facilitat, sense cap vessament de sang? No pot ser només pel capritx d’un sol home.
Per molt que ens fixem en Xi, al capdavall la seva vida, el seu objectiu i la seva política no el tenen a ell com a protagonista. El protagonista és el Partit Comunista. En efecte, hi ha un autòcrata que governa la Xina moderna, però és el partit, el partit a qui Xi serveix, no un home. I encara que sembli estrany, el president és tan captiu del partit com tots els altres.
El lloc que ocupi a la història xinesa dependrà de si és capaç d’aconseguir que, quan ell ja no hi sigui, el règim duri prou temps per fer realitat l’objectiu fonamental del partit: que la Xina recuperi el seu antic paper com a gran nació digna del seu nom xinès, Zhongguo (el país del centre).
Aquesta missió es va començar a gestar arran de la depredació que va patir el país a mans dels occidentals als segles XIX i XX, seguida de la caiguda de l’Imperi Xinès el 1912 i la salvatge invasió japonesa en temps de guerres internes. El Partit Comunista va collir els trossos d’una nació trencada. El poder de Xi deriva de l’objectiu nacionalista del partit: esborrar aquestes vergonyes del passat i recuperar la força de la Xina i el control de territoris “perduts”, com ara Taiwan. El president rus, Vladímir Putin, potser actua mogut per la set de venjança, però aquesta set és l’ànima del Partit Comunista Xinès.
Xi és fill d’un antic líder de l’elit dirigent, Xi Zhongxun, de qui va aprendre com a mínim una lliçó: mantingues la fe en el partit, tant se val com et tracti.
Víctima d’una de les purgues de l’època de Mao, el pare de Xi va estar sota arrest domiciliari durant anys i no el van rehabilitar políticament fins a la mort del líder. Durant la Revolució Cultural uns estudiants maoistes van saquejar la casa de la família i una de les germanes de Xi va morir enmig de la confusió. Exhibida públicament com a enemiga del poble, la seva mare es va veure obligada a denunciar el seu marit. Finalment, Xi va passar set anys exiliat al camp seguint l’exhortació de Mao a “aprendre dels camperols”.
Endurit per l’experiència, Xi va mantenir, però, la fe en el partit. Un amic seu durant aquells temps convulsos recorda un jove amb una aura especial, un “petit príncep” comunista que considerava el lideratge del partit com un dret seu de naixement i tenia “els ulls posats en la seva meta final”, segons un informe classificat del 2009 compilat per l’ambaixada dels EUA a Pequín. Tal com explica el seu vell amic, Xi, convençut que només el partit seria capaç de recuperar la força de la Xina, no es va deixar corrompre pels guanys materials. La pregunta era si sucumbiria a l’embriaguesa del poder.
Quan va arribar a la presidència el 2012, el procés de la transició ja s’havia acabat, però havien sorgit nous problemes. La dècada del seu predecessor, Hu Jintao, va ser una oportunitat perduda perquè aparentment es va deixar de banda la gran missió de la restauració nacional. Corruptes funcionaris locals governaven el seu territori com petits tirans, mentre es desencadenaven furioses protestes contra la mà dura del govern, la corrupció desenfrenada, les males condicions laborals i una enorme contaminació.
Les campanyes contra la corrupció que van predominar en els primers anys de Xi al poder s’han considerat sovint com una tapadora per eliminar els contrincants. Però ell actuava motivat sobretot per una missió més elevada: fer el partit més eficient i recuperar-ne la bona imatge.
Crida l’atenció l’escàs rebuig que ha suscitat. El motiu és en part la potència de la missió nacionalista, que atreu els ciutadans xinesos molt més que la freda lògica del marxisme-leninisme. Les mostres d’orgull patriòtic durant els Jocs Olímpics d’Hivern celebrats a Pequín al febrer eren sinceres, així com el sentiment de ràbia ferida quan van veure que els Estats Units i altres culpaven la Xina de la pandèmia. Els xinesos contraris al règim del Partit Comunista també estimen el seu país.
Internet podria haver amenaçat un règim autoritari centralitzat com el seu, però el govern de Xi ha utilitzat algoritmes, el reconeixement facial i la vigilància electrònica a gran escala per refermar encara amb més eficàcia el poder del partit. La Xina, un desert tecnològic durant gran part del segle XX, té ara la tecnoautocràcia més avançada del món. La Xina torna a ser forta; l’única responsabilitat de Xi és no espatllar-ho. I per això el seu lideratge és tan reticent a córrer riscos i els dissidents són esclafats amb tanta duresa. La repressió sistemàtica a Xinjiang és la manifestació més extrema de la seva obsessió per mantenir l’estabilitat, encara que sigui al preu de provocar crítiques internacionals i patiment intern. I el mateix es pot dir de la seva estricta política de covid zero.
Aquests i altres exemples de disciplina i control s’assemblen a les directrius d’un comandant que es prepara per a la batalla decisiva abans de la victòria: la restauració de la Xina com a gran potència que potser fins i tot superarà algun dia els Estats Units com a economia més gran del món. Xi i els seus companys de partit saben que un sol pas en fals pot engegar-ho tot a rodar.
Xi plegarà algun dia, esclar. Però la filosofia en què es basa el seu lideratge perdurarà: el gran projecte de construir la imatge pública de l’actual líder xinès i protegir-lo de totes les amenaces, mentre es concentren per damunt de tot en aconseguir que la Xina sigui forta, respectada i fins i tot temuda. Ja s’hi han invertit massa esforços.
Copyright The New York Times