Xi Jinping i els murs
El gran periodista polonès Ryszard Kapuściński (1932-2007) va visitar la República Popular de la Xina la tardor del 1957. El que s’esdevenia en aquell país era quasi desconegut a la resta del món. Com encara passa ara, la dictadura comunista controlava el flux informatiu, tant el que entrava com el que sortia, amb una actitud sovint paranoica. Súbdit d'una altra república popular, la de Polònia, Kapuściński coneixia bé aquella manera de fer. El govern xinès li va assignar un guia i intèrpret anomenat Li que era, en realitat, el guardià de totes i cadascuna de les seves passes. A Viatges amb Heròdot (2004), que és on explica aquesta història, l’inexpressiu camarada Li és retratat com una mena de mur vivent. Un mur impenetrable. Molts xinesos, segons Kapuściński, perceben els murs com una solució polivalent, més enllà de la solució maximalista de la Gran Muralla. De fet, les velles ciutats xineses eren una infinita successió de murs de tova que separaven les cases; el 1957, quan el periodista polonès visità Pequín, encara existien. Compte: estem parlant d'un país immens on de moltes possibles generalitzacions hi pengen considerables excepcions que també cal tenir ben presents. Mei Huang i Jaume Suau en van parlar fa ben poc a La Xina avui. Minories, cultura i societat (Lleonard Muntaner Editor, 2021).
Kapuściński parla del mur de la llengua, i en aquest punt m'agradaria explicar una breu anècdota ocorreguda poc abans de la pandèmia. La meva dona i un servidor vam entrar en un basar ubicat al passeig Maragall de Barcelona amb la intenció de comprar no recordo què. Hi havia dues senyores feinejant i una nena de quatre o cinc anys a la vora del taulell, amb la qual la meva dona va interactuar en xinès. Una d'elles es va acostar llavors a l'altra i li va dir en veu baixa, però no prou perquè l'al·ludida no la sentís: "Vigila, que l'espanyola sap xinès!" (aquesta rotunda identificació nacional em va sobtar). La llengua pot servir d'obertura o bé de barrera. L'expressió facial també; Kapuściński la contraposa amb la dels hindús que acabava de visitar abans d’anar a la Xina. I encara hi ha més coses que cal no perdre de vista. "El confucianisme –escriu el periodista polonès– és una filosofia del poder, dels funcionaris, d'una estructura [burocràtica], de l'ordre i de la posició marcial; el taoisme és una filosofia d'aquells savis que s'han negat a participar en aquest joc i només pretenen ser una part de la indiferent natura". En el XX congrés del Partit Comunista Xinès que s'està celebrant aquests dies, més o menys en paral·lel a la commemoració del centenari de la formació totalitària, sembla clar quina de les dues mentalitats ha acabat triomfant. Bé, més que clar és claríssim...
Xi Jinping vol transformar la seva particular visió del món en un conjunt d'articles constitucionals: ser una mena de Lluís XIV amb falç i martell té les seves prestacions, sens dubte. L’objectiu de fons és continuar la tradició i aixecar més i més murs, tot i que fent veure que els enderroca. El mur que a partir d'ara separarà la gent normal i corrent dels funcionaris del partit que controlen tots i cadascun dels seus moviments gràcies a l'obligatorietat del telèfon mòbil i als centenars de milers de càmeres de reconeixement facial distribuïdes pels carrers serà imponent. Viuran en mons literalment aïllats. La paret que s’està aixecant entre la majoria han i els pobles semiesclavitzats del Tibet i el Xinjiang ja no té res a envejar a la mil·lenària Gran Muralla. El gran projecte fallit de Xi Jinping, l’anomenada Nova Ruta de la Seda, era, en realitat, un mur de contenció camuflat contra les més que previsibles polítiques aranzelàries que, tard o d’hora, hauran d’aplicar els països occidentals que no vulguin acabar d’ensorrar el seu teixit industrial. La solució per a Hong Kong ha estat la construcció d’una gran barrera política i administrativa invisible que impedeix que l’antiga colònia britànica no pugui dur a terme allò que s’havia acordat en la declaració conjunta del 1984, la que feia efectiva la cessió el 1997. Etcètera.
No em sembla exagerat afirmar que el XX congrés del Partit Comunista Xinès serà més decisiu en la política mundial a curt, mitjà i llarg termini que una guerra o una gran catàstrofe natural. Tan ambiciós i determinat com Mao però segurament més intel·ligent i deslligat de les múltiples baixes passions que aquell atresorava, Xi Jinping pensa en clau mundial. No té pressa. Sap que ara no naixeran cent flors, sinó mil murs d’autoritarisme i control totalitari de la població. Farem veure que no els veiem?