El poder de Xi

Autoritarisme. Xi Jinping ha posat tot el règim al servei del partit i el partit sota el control absolut del seu lideratge. Més poder, abans de la feblesa; abans que l’economia xinesa deixi de ser el motor de creixement global als nivells que ho ha estat durant l’última dècada, Xi ha inaugurat el XX Congrés del Partit Comunista que l’ha de coronar per a un tercer mandat.  

La Xina és avui una potència global, guiada per uns objectius geoestratègics i econòmics que han aconseguit canviar les hegemonies de poder nascudes de la Segona Guerra Mundial. La Xina de Xi Jinping és més global, però també més hermètica i agressiva internacionalment que la del novembre del 2012, quan va aconseguir el lideratge del règim.

“Xi és al centre de tot”, deia fa temps un antic ambaixador nord-americà que havia estat destinat a Pequín. És el producte d’un partit i d’un règim que controla amb mà de ferro des de Zhonghanhai, l’antic jardí imperial a l’oest de la Ciutat Prohibida on hi ha la seu del govern xinès i el quarter general del Partit Comunista. Zhonghanhai és l’equivalent al Kremlin o a la Casa Blanca però, en canvi, la seva absència –el fet que ni en parlem, ni l’utilitzem com a sinònim– potser és el que simbolitza més bé el poder opac que acull, i Xi hi ha construït un control cada cop més autoritari.

Divisió. La invasió russa d’Ucraïna ha complicat l’escenari d’estabilitat global, que ha alimentat el creixement comercial i la capacitat d’influència inversora de la Xina arreu del món. Però el reforçament i la continuïtat de Xi al capdavant del règim certifiquen la consolidació d’un mètode en què l’autoritarisme i l’expansionisme han tallat les ales d’alguns i han eixamplat el poder i la visió personalíssima del seu líder.

La Xina s’ha confirmat com la gran potència del segle XXI i la resta del món busca com acomodar-s’hi o com fer-la compatible amb els seus propis espais de poder. I no hi ha un consens sobre com fer-ho.

Les anàlisis sobre la Xina estan dividides. Hi ha els que creuen que “necessitem la Xina dins d’un ordre internacional” i, per tant, “estem més protegits” si treballem per la seva “inserció” en un marc normatiu multilateral, com defensava fa pocs dies en un seminari al CIDOB de Barcelona l’exministra Arancha González Laya, ara degana de l’Escola d’Afers Internacionals de París. En canvi, l’economista Alicia García Herrero alertava de la “gran ingenuïtat” amb què encara s’intenta “incorporar” una Xina que no només “no té voluntat de cooperació” sinó que defensa concepcions diferents del sistema a tots els nivells.

Desafiament. En aquest escenari de mutació del comerç internacional, de guerra a Ucraïna i d’acceleració de la militarització d’Europa, la Xina continua sent el primer soci comercial de la Unió Europea. Fa temps que Brussel·les és ostatge de la necessitat en la seva relació amb Pequín: ambivalent en la defensa dels drets humans –fins al punt de prioritzar la presència de l’automoció alemanya a Xinjiang per damunt de les denúncies de violacions de drets comeses contra la població uigur–; damnificada per una falta de reciprocitat en les relacions comercials que limita el marge de maniobra de les empreses europees que inverteixen a la Xina; i en plena competència per la presència al continent africà i l’Amèrica Llatina. Però, precisament, totes aquestes imbricacions demostren la centralitat global de la Xina, i la pressió sobre una Unió Europea que defensa un món basat en regles compartides davant el gegant que, amb un poder cada cop més assertiu, està reconfigurant l’ordre internacional.