Xenòfobs amb Catalunya
El pare d'un amic meu va arribar a Catalunya amb les tropes de Franco. Com que aquest amic i la seva dona han practicat sempre un catalanisme irrenunciable, el sogre li va etzibar un dia a la jove: "¡ No sé qué tienes contra los inmigrantes! " Ella li va contestar: "Contra els immigrants no hi tinc res. Però vostè no és un immigrant, no s'enganyi. Vostè és un invasor". Jo crec que aquesta anècdota concentra l'estratègia que el catalanisme polític sortit de les eleccions municipals podria administrar amb saviesa.
La Transició s'ha endut alguns mots que a mi em semblen utilíssims i que estan perfectament definits. Si agafen el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, hi trobaran la definició de "botifler": "Que col·labora amb els enemics de la seva terra", diu. Posades així les coses, és fàcil observar que, a Catalunya, de botiflers n'hi ha uns quants. Si projectem aquesta definició sobre l'espectre polític català, constatarem que els botiflers recalcitrants els trobem principalment al PP i a Ciutadans. Que n'hi ha a d'altres partits? Cert. Però podríem dir, sense equivocar-nos gaire, que els botiflers de Catalunya s'identifiquen majoritàriament amb aquestes dues formacions. I ara ve el millor de tot. Si algú digués la veritat a una dirigent de la delegació del PP a Catalunya (és a dir, que és una botiflera), probablement s'enfadaria. Ens sortiria amb un clixé postfranquista: "Jo sóc nascuda aquí i sóc tan catalana com vostè!" I tindria raó. Per ser botiflera a Catalunya cal ser, abans, catalana. Per ser col·laboracionista a la França de Pétain calia ser francès. Un estranger que no pot ser traïdor fora del seu país. Vull dir que, fins aquí, estic disposat a donar la raó als del PP a Catalunya. (Nota: no malpensin, en l'exemple del PP he escollit el gènere femení per atzar).
Els catalans, per naturalesa, ens adonem de les nostres desgràcies amb un retard que sempre juga a la contra. Som una mica faves. És així que ara descobrim que el PP és xenòfob. Mira que bé! Fins ara, per mor d'un políticament correcte que no ens ha dut enlloc, ha quedat malament fer servir la paraula botifler . S'han fet mil i un malabarismes lingüístics: lerrouxista , espanyolista , etc. Per contra, queda progre i internacional utilitzar ad nauseam el mot xenòfob . Fins i tot quan no toca -com fa TV3.
El fet és que els catalans no volem adonar-nos que ser anticatalà és ser xenòfob. En qualsevol país occidental civilitzat, les campanyes desfermades pel PP arran de l'afer de l'Estatut haurien estat motiu d'acusació de la fiscalia per atiar l'odi racial. No pas aquí. En nom d'una convivència que només defensem els catalanistes i que, per tant, no requereix la integració de determinats elements, no hem exercit la claredat i la fermesa. El PP a Catalunya és un partit botifler i, per definició i com a conseqüència lògica immediata, és xenòfob. Què és el botiflerisme si no la xenofòbia recargolada i portada al límit? Una actitud que, posats a detestar, no només menysprea els costums dels que vénen de fora, sinó que detesta els del propi país. És l'actitud de l'invasor.
A Espanya, tant el PP com el PSOE brindarien amb xampany si Catalunya desaparegués -no siguin hipòcrites i no s'escandalitzin, perquè tots vostès ho sospiten-. Però a Catalunya les coses són una mica diferents. Al PSC se'l pot acusar d'haver estat tebi a l'hora d'evitar l'estancament castellanitzant entre els arribats a Catalunya (els d'ara i els arribats fa dècades) i els seus descendents. No adoptar l'idioma propi d'un país és inacceptable i, al meu entendre, hauria de ser motiu de penalització. Però el botifler (botifler destil·ladament pur i amb caràcter estructural) només el tenim a la provincial del PP. El PSC pot ser passiu en la descatalanització de Catalunya. El PP, no. El PP n'és actiu. És agressiu. Triomfant al País Valencià i a Mallorca, ara té Catalunya en el punt de mira. No ho dubtin. Ho podran comprovar vostès aviat, que estarà present en llocs importants.
A desgrat del que diguin els optimistes compulsius, mai la nostra identitat havia estat tan amenaçada. Es requereix urgentment desempallegar-nos de determinats tics políticament correctes que el postfranquisme ha volgut incrustar-nos al cervell -fixin-se que els defensors més aferrissats de la Constitució sempre són els més anticatalans.
El catalanisme té ara l'oportunitat de posar en evidència que botiflerisme i xenofòbia són les dues cares d'un mateix fenomen. I aquesta notícia, a més, s'ha d'escampar. El món sencer ha de saber que el PP no és la versió espanyola dels conservadors britànics. Però, alhora, ens hem d'allunyar de l'esquerra de disseny que només troba xenòfob el PP quan projecta aquesta actitud vers els nouvinguts, i mai quan ho fa amb els de casa.
El PP és un partit que, amb l'inestimable servei de botifleres i botiflers, té per especialitat practicar la xenofòbia. Ara contra els nous immigrants. Abans, i sempre, contra els catalans.
