Xenofòbia?

Xenofòbia?
i Isabel Rodà
15/06/2011
3 min

P(ublius) ANTONIVS P(ubli) F(ilius) PVDENS LIXITANVS

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

SIBI ET BAEBIAE T(iti) L(ibertae) NOVELLAE VXORI

BAEBIAE PACIDAE F(iliae)

ET CORNELIA PHAENVSA VXORI

Així diu una de les més de 300 inscripcions llatines de la Barcelona romana, un missatge en directe que ens arriba des de fa uns 2.000 mils anys, ja que, a mitjans del segle I dC, Publi Antoni, originari de la ciudad de Lixus, manà fer el monument funerari per a ell mateix i per a les seves dues esposes i per a la seva filla. On era Lixus? Era una ciutat potent del Marroc actual que precisament començà a excavar un dels més grans arqueòlegs catalans: Miquel Tarradell.

Aquest és un testimoni fefaent, i n'hi ha molts altres, dels contactes entre Barcino i el nord d'Àfrica en època imperial romana. Però no només ens fa palès que hi havia una relació fluida, amb una sòlida base comercial, sinó que ens fa veure també una relació personal que ens parla d'una mobilitat social en què les classes no eren compartiments estancs. Publi Antoni va néixer com un home lliure, ja que deixa clar que era fill de Publi. En canvi, de les seves dues esposes, la primera, que es deia Bèbia Novel·la, va néixer esclava i va aconseguir després la seva llibertat; la inscripció ens ho diu obertament: lliberta de Titus. La segona esposa, Cornèlia Fenusa, no informa sobre la seva condició, però per altres documents epigràfics de la mateixa Barcino i pel seu cognom de tipus grec (Phaenusa) era sens dubte també una esclava alliberada.

Una lliçó ben maca ens dóna aquesta inscripció: un home lliure del nord d'Àfrica s'establí a la Barcelona romana i es casà dues vegaamb dones que provenien de l'estament més baix en l'escala social romana però que, ja lliures, pogueren contraure matrimoni, una després de l'altra, amb tots els drets jurídics.

Llarga és la tradició de contactes foranis a casa nostra que ha rebut i assimilat influències ben diverses al llarg de la història. Pensem per exemple també en la ciutat d'Empúries, l'Emporion grega i l'Emporiae romana, que ens mostra textos ibèrics, grecs i llatins gravats en pedra, prova que en un cert moment convisqueren tres llengües en uns mateixos espais. El que era el territori d'Emporion/Emporiae ha donat nom i forma al nostre Empordà.

Sempre ha estat un desig ben humà buscar nous horitzons i possiblitats de fugir d'unes ínfimes condicions de vida. Com ens trobem hores d'ara? El que coneixem com a món occidental ha anat aconseguint les seves llibertats i la defensa dels drets humans de manera lenta des de la Revolució Francesa. Tenim unes democràcies, més o menys antigues, que no deixen de ser el millor model de govern, malgrat quins siguin els governants i els qui administren el poder. El sistema, però, està entrant en crisi i les crisis no vénen de fora per regla general, són internes. Com que sóc arqueòloga, a vegades em fa la sensació que som en una etapa semblant a la de la fi de l'Imperi Romà, una civilització que aconseguí uns avançaments extraordinaris, alguns dels quals no hem tornat a recuperar fins fa poc temps. No van ser els anomenats bàrbars qui hi posaren fi, va ser el deteriorament del sistema i la corrupció generalitzada, que hi jugà un paper important; els bàrbars foren una conseqüència, no una causa.

Som conscients que els països occidentals han entrat en una fase cíclica i diria que crítica: fam, contaminació, necessitat d'energies renovables, canvi climàtic, desigual repartició de la riquesa i la demografia… Amb tot aquest panorama, els països que anomenem tercermundistes s'han llançat sobre el "ric" Occident. Ens ha d'estranyar? Si no som capaços de canviar les dinàmiques i les polítiques no ens en sortirem ni tampoc ajudarem que surtin de la seva precària situació moltes àrees d'Àfrica, Àsia i Amèrica. S'haurien d'aconseguir línies d'actuació assenyades i amb el màxim consens possible dintre de l'àmbit públic. Les ONG són sempre benintencionades, però calen els poders públics. Però, ho podrem aconseguir amb la nostra crisi i amb les picabaralles que són com els arbres que no deixen veure el bosc? Per no parlar de l'ombra de corrupció sobre les forces polítiques.

Emulant Ciceró contra Catilina, hem de preguntar-nos fins quan la política abusarà de la nostra paciència i no es posarà com a objectiu principal l'interès comú dintre d'un món inevitablement globalitzat. Ja és ben trist, per exemple, que per obscurs interessos de partit no es puguin arribar a pactes globals bastant més forts i positius que els que veiem que s'estan plantejant en el moment actual.

¿Ens estranya també que, amb aquesta sensació de desori, es vagi imposant la política de dretes? Si no anem amb compte, el que acabarà imposant-se serà una extrema dreta. És un avís que ens arriba ben clar més enllà de les nostres fronteres, i n'hauríem de prendre bona nota. I continuarem parlant de xenofòbia en la propera cita.

stats