Entre la xenofòbia i la superioritat moral

L’imparable ascens de la dreta de vocació totalitària en les democràcies del Primer Món té dues causes clares generades pel seu model econòmic: 1) una creixent desigualtat que aprima la classe mitjana generant ressentiment visceral entre els molts nous precaris i cinisme despòtic entre els pocs nous ultrarics; i 2) una erosió de la societat civil –de tot el que compromet amb el bé comú– que fa del ciutadà un consumidor aïllat, suburbialitza pobles i barris i abandona la gestió del que és públic als anomenats “polítics”, “els culpables de tot”. Però hi ha una tercera causa rellevant i molt poc abordada: la tendència dels militants en la democràcia de base a reduir tots els greuges i crítiques dels que la consideren inútil als prejudicis i la intolerància. L’estratègia progressista d’estigmatitzar tot el que expressa l’incipient i creixent reaccionarisme no està evitant que es vagi estenent com una taca d’oli. Cal interpel·lar-lo amb menys superioritat moral quan expressa por o rebuig davant grans canvis socials com els impulsats pel feminisme o els provocats per grans migracions. Només un progressisme empàtic, realista, pot desmuntar, en lloc de reforçar, el simplisme autoritari.

Si volem frenar la ultradreta, hauríem de tenir clar que el discurs i la gestió dels polítics demòcrates respecte a la immigració, sobretot la que costa més d’integrar, és crucial per prendre o regalar milions de vots als totalitaris. Entre el bonisme i la xenofòbia hi ha un terreny intermedi que ningú trepitja per por del què diran. Entre obrir o tancar del tot fronteres, hi ha una regulació dels fluxos que partits tipus la CUP o Podem tendeixen a obviar, com si trepitjar-lo ja et fes xenòfob. I és comprensible: és entre molt difícil i impossible regular fluxos sense ser injust i violent. Sempre serà més fàcil desmarcar-se’n que implicar-s’hi. Ara bé, ¿algú creu de debò que el Primer Món pot salvar el que li queda de democràcia obrint-se del tot, indiscriminadament, a la immigració? No ho pregunto als polítics que manen a la UE i als seus estats –que ho tenen fins i tot massa clar– sinó als partits més a l’esquerra o als mitjans que donen suport alhora a Foment i a Open Arms. Negar-se a entendre que la immigració pot ser, i és sovint, un gran problema, i que perquè no ho sigui cal regular-la i gestionar-la, amb tot el que això comporta, és també fer demagògia: una demagògia que infla de vots la ultradreta.

Que la immigració sigui necessària –que ho és, i molt– no vol dir que siguin infundats tots els neguits dels que reben més directament el seu impacte. Limitar-se a titllar-los de xenòfobs només ens polaritza i esquinça la democràcia. La immigració ens farà millors a tots, als que ja som aquí i als que arribin, en la mesura que l’acollim i la integrem tan bé que donant-li els mateixos drets li puguem exigir els mateixos deures. No és, per desgràcia, el que passa ara, i l’extrema dreta se’n frega les mans. Cal fer molt més que recollir nàufrags al mar, cal que no segueixin sent nàufrags entre nosaltres. Perquè el seu naufragi social és or per als enemics de la democràcia.