En Xavier

Josep Pla escriu, a La vida amarga: "La paraula lletraferit és una de les que fan més angúnia de la llengua catalana. Considerar que un degustador de les lletres és en certa manera un ferit implica un fons de barbàrie primigènia i popular, delirant. Això no vol pas dir que el poble hagi inventat la paraula. La paraula fou inventada per la força ciclòpia dels qui han entrebancat l’existència, en aquest país, d’una cultura pròpiament civil, absolutament profana. En el dramatisme despectiu d’aquesta paraula el poble, les famílies, hi han col·laborat. I així han anat les coses, i així van". Si tenim present això, hem de convenir que Xavier Folch no era un lletraferit. Al contrari. Tota la vida va lluitar per l’existència d’una cultura pròpiament civil i absolutament profana. En la seva feina d’editor, el preocupava només la qualitat. En el seu catàleg només la bona literatura hi tenia cabuda. Gran lector, gran degustador de les lletres, per dir-ho amb Pla, era un dels pocs lectors de poesia (que no fos poeta) que he conegut. I si un és poeta, com ara jo, trobar-se amb un editor com Xavier Folch és una benedicció. El seu gust era multiforme, era variat, i així tant va editar Brossa i Casasses com Vinyoli i a mi mateix. Va editar Bauçà i Fonalleras. Tot allò que tingués interès literari era benvingut a Empúries. Pel contingut, evidentment, diguem-ho així, però sobretot per allò que ell en deia “el sentit de la llengua”. 

No recordo exactament quan el vaig conèixer, en tot cas tinc un vague record que va ser a Girona. En un sopar literari, com se sol dir. Em va demanar si voldria escriure un llibre sobre Girona. N’acabava de publicar un sobre Barcelona, d’en Manolo Vázquez Montalbán, i en volia fer un sobre Girona. Li vaig dir que sí. I li vaig posar dues condicions: que les fotografies les havia de fer Carme Masià i que m’havia de donar un any, perquè jo volia que les fotografies reflectissin el pas del temps, les llums canviants de la ciutat i els seus voltants. Em va dir que sí de tot. Sense ell, el llibre no hauria existit mai. Un altre llibre meu que no hauria existit mai sense en Xavier és el volum de les meves traduccions dels Cants de Leopardi. Jo n’havia traduït deu per a aquella antologia de poesia italiana de la MOLU, i un dia em va dir que, ja que n’havia traduït una quarta part, per què no els feia tots? Jo, alegrement, li vaig dir que sí. I em vaig passar vint anys traduint Leopardi. Però qui li podia dir que no, quan les seves propostes tenien sentit? I pel que fa a la poesia, sabia fer d’editor. Et suggeria algun canvi en l’ordre dels poemes. Et suggeria que n’eliminessis algun (això va passar només una vegada). Em va encarregar la traducció d’aquell llibret factici d’Auden, Digue’m la veritat sobre l’amor, i com que jo ja havia traduït el famós Funeral Blues, vaig aprofitar la traducció que ja tenia feta, sense rima. Em va dir que de cap manera. Que si tot el llibre era rimat, aquell poema també havia de ser-ho. Que ja podia espavilar-me.

Quedàvem sovint per dinar junts. A vegades amb algú altre. Durant un temps vam dinar amb en Miquel Barceló, l’historiador. Sempre al Quo Vadis. En Xavier un dia em va comentar que en Miquel era molt bon escriptor. I era veritat. Fèiem xafarderia mallorquina. Més endavant dinàvem al Silenus. I ja al final, al Lázaro. Li agradava menjar bé. Però mai no menjava peix. Era la seva peculiaritat gastronòmica. Així, quan venia a sopar a casa, a Sant Feliu de Guíxols, posem-hi amb en Modest Prats i en Pep Nadal, m’havia d’empescar un menú sense peix. I si no volia castigar a tothom sense un suquet de cap-roig, li havia de fer una cosa especial per ell. Un dia li vaig preguntar per què no menjava peix. No li agradava?, li havia fet mal de petit? Em va dir que no n’havia menjat mai i que, per tant, no sabia si li agradava o no. Simplement, no en menjava...

I ara se n'ha anat. De pressa. No soparem a Sant Feliu ni dinarem a Tossa. Ja no anirem a Lourmarin, ni a dinar en aquella trattoria del costat del palau Farnese… I el que em sap més greu és que no veurà el meu llibre de poemes nou. La mort, que ens arriba a tots, tot ho embulla. Talla il·lusions i projectes. Fa que, els que encara vivim, ens quedem cada dia més sols, plens d’enyorament i de recança. Però la feina editorial d’en Xavier haurà contribuït, i molt!, a crear aquella cultura civil i profana, que deia Pla, aquella cultura que és l’autèntica cultura i que tanta falta fa a aquest pobre país de les nostres desgràcies.