El mite del plurilingüisme
Als anys 70, Lluís Vicent Aracil va publicar un article que va esdevenir famós: "El bilingüisme com a mite". Eren temps en què hi havia qui afirmava que els catalans eren uns afortunats bilingües perquè tenien una llengua casolana i una altra per ocupar-se de les coses serioses. Contra aquest discurs, Aracil i altres sociolingüistes com Ninyoles i Vallverdú van sostenir que, als països de llengua catalana, quan es parlava de bilingüisme, normalment es buscaven dues coses: d’una banda, amagar la realitat, perquè els únics bilingües eren els catalanoparlants; de l'altra, liquidar el català, perquè amb l’excusa de “els catalans són bilingües” es promovia que els catalans, valencians, balears, etc., abdiquessin sistemàticament de la seva llengua i, a sobre, se’ls exigia que n’estiguessin cofois. En altres paraules, no és que el bilingüisme fos “dolent” per ell mateix, sinó que se li estava donant un ús pervers.
Gràcies a aquestes reflexions, la política lingüística catalana dels 70 i 80 va evitar instal·lar-se en un bilingüisme boirós i es va proposar metes més concretes: aconseguir que tothom dominés les llengües oficials; garantir l’oficialitat de les llengües pròpies i històricament minoritzades, el català i l’occità aranès; i promoure’n l’ús en tants àmbits com fos possible. Un programa potser insuficient però molt més ambiciós que a la resta del domini, on la boira conceptual no va escampar i la llengua pròpia ha anat de (més) mal borràs. En aquest context, la reivindicació bilingüista va continuar en mans de l’anticatalanisme. Amb l’ajut inestimable de la premsa castellana, els presumptes bilingüistes –que mai no han trobat un moment adequat per fer algun gest pel català– van anar construint un discurs tòxic que ha acabat enverinant la societat espanyola. Un discurs que descriu una Catalunya imaginària on pul·lulen uns mestres-talibans que adoctrinen i castiguen els alumnes si diuen uns mots en castellà, on milers de nens són incapaços d’expressar-se en castellà i on s’humilia constantment la llengua de Cervantes en unes aules monolingües. Un discurs que exigeix que l’escola reprodueixi la realitat sociolingüística en comptes de transformar-la.
Quasi mig segle després que els pares de la sociolingüística avisessin dels riscos del concepte bilingüisme, correm el risc de caure en el mateix parany amb el terme plurilingüisme. Òbviament, el coneixement o l’ús de diverses llengües no té per què ser un enemic ni de la diversitat lingüística ni del català, ans al contrari. Amb tot, la paraula plurilingüisme pot ser tan polisèmica que és perillós servir-se’n sense precisar-ne el contingut. De fet, ja ha generat sonores polèmiques tant entre les actuals autoritats educatives com, darrerament, entre els dirigents del PSC.
Per tal de superar les polèmiques entorn d’aquest terme, suggereixo que qui vulgui servir-se del terme eviti els eufemismes com ara “flexibilitzar la immersió” i aclareixi senzillament si el seu model de plurilingüisme va en la direcció de fer de l’escola un mirall de la realitat social o si creu que la prioritat dels centres hauria de ser compensar els desequilibris socials. Per entendre’ns, l’escola mirall demana essencialment que l’escola empri menys el català per acostar-se a la realitat del carrer. El segon model, en canvi, vol que l’escola faciliti als alumnes allò que no troben al seu entorn, i això, pel que fa a les llengües oficials, significa bàsicament la llengua catalana. Perquè si als anys 80 el paper de l’escola era crucial per permetre l’accés generalitzat al català, avui dia, amb una societat molt més multicultural, globalitzada i fragmentada, el paper compensador de l’escola resulta encara més imprescindible que no pas aleshores.
La política lingüística educativa vigent entre nosaltres és el fruit d’un acord històric entre la majoria de tradicions polítiques del país. Trencar el consens actual, de natura compensadora, tindria sens dubte conseqüències serioses. Si s’implantessin unes polítiques lingüístiques més pensades per reflectir la realitat sociolingüística que per corregir-la, és previsible que es produïssin almenys quatre efectes: en primer lloc, els alumnes que ara tenen dificultats per aprendre el català –que no són pocs– encara en tindrien més, de manera que molts, senzillament, no l’aprendrien; en segon lloc, augmentaria la segregació entre els centres escolars, ara també per raó de llengua; en tercer lloc, sorgiria una competència pels recursos entre uns actors educatius que ara es definirien també en funció de la llengua; finalment, la resta de polítiques educatives es contaminarien en favor de l’immobilisme. Al capdavall, si l’escola deixa de ser transformadora i anivelladora en el terreny de la llengua, per què ho hauria de ser en altres àmbits?
És de sobres sabut que als països més heterogenis és més difícil implantar-hi polítiques socials ambicioses. En aquest context, apostar per un model d’escola que contribueixi a incrementar les distàncies socials o per un altre que, malgrat les dificultats, intenti reduir-les, és una tria crucial de país que seria perillós que quedés a mercè de càlculs merament electoralistes.