Unitat sí, d'estratègia

Exdiputat al ParlamentFa uns dies llegíem a l’ARA una anàlisi lúcida de Jordi Muñoz del que va passar a l’octubre i que es pot traslladar a l’actual situació de l’independentisme. Resumidament, el que posava damunt la taula Muñoz és la diferència d’estratègies: uns que esperaven que, després de la proclamació de la República, es podria passar “de la llei a la llei” i el món reconeixeria el nou estat; uns altres tenien interioritzat que caldria una etapa de resistència pacífica per part nostra aguantant una dura repressió per part de l’estat espanyol; finalment, hi havia els que, tot i voler la independència, ja els hauria estat bé que el pols amb l’Estat desemboqués en una negociació que ens conferís més autonomia. I aquestes diferents visions es donen entre els dirigents polítics, però també entre la ciutadania. Tothom reclama unitat d’acció, però això és molt complicat quan hi ha aquestes visions estratègiques tan diferents i, no ho perdem mai de vista, els polítics són un reflex de la societat perquè emanen d’aquesta societat. Amb la dificultat afegida que els dos principals dirigents de l’independentisme no han pogut parlar des de l'octubre, l'un a la presó i l’altre a l’exili.

Malgrat aquestes realitats incontrovertibles, cal que els representants socials i polítics que, d’una manera o altra, encarnen aquestes visions polítiques, s’asseguin a taula, discretament i sense focus, i comencin a parlar. En aquest sentit caldria, com reclamava recentment l’exconseller Josep Huguet, “que es posin d’acord, d’entrada, en els dissens”. Que avaluïn les mancances que va haver-hi i que s’adonin que l’estratègia de fer créixer la base social i la de preparar un nou embat no només no són contradictòries sinó que són complementàries. Que sense l’una i l’altra no guanyarem. Que es reparteixin la feina i que cadascú faci la que millor sàpiga fer o la que tingui la valentia d’assumir. Aquesta és la unitat que avui es pot exigir si tothom, realment, el que vol és la República. Que ningú esperi una fusió organitzativa que ni els mateixos que la reclamen no es creuen, perquè si se la creguessin no l'haurien reclamat amb manifestos públics sinó amb negociacions discretes que mai han intentat fer.

Per respecte als qui són a la presó i a l’exili, però també per respecte a tota la gent que va arriscar-se preparant l’1 d’octubre sense esperar res a canvi, i als que van demostrar una valentia que els catalans no recordàvem que teníem defensant les urnes aquell dia, i tota aquella gent que, amb una resiliència imbatible, surt dia rere dia a places i carrers a reclamar llibertat des de fa mesos. Per tots ells, toca que els qui teniu la responsabilitat de dirigir les diferents organitzacions d’aquest moviment aparqueu rancúnies personals, de ben segur justificades, i, amb la grandesa que s’espera de vosaltres, feu la feina que us toca: agafeu paper i llapis i feu la llista dels deures que cal fer, que són molts. I que en Sànchez i en Cuixart recuperin la capacitat de mobilitzar aquest país a través de les organitzacions socials que tanta il·lusió van saber transmetre un dia. Que en Junqueras ens mostri el camí amb què va seduir milers de dones i homes emocionalment espanyols en suport a la República, per tal que els que hi estem disposats n'aprenguem i multipliquem aquesta tasca. I que en Puigdemont segueixi internacionalitzant els valors que impulsen el poble català en la construcció de la República, desplegant, amb l’entusiasme que el caracteritza, el Consell de la República. Que les entitats facin d'entitats i els partits de partits. Que deixem de donar lliçons als altres i resolguem les pròpies mancances. Que els independentistes deixem de criticar els independentistes. Que treballem més i destruïm menys. Que valorem la gran feina que hem fet, i n’aprofitem l’aprenentatge. Que ens preguntem què podem fer i ho posem al servei del projecte. Que deixem de demanar als altres que facin allò que nosaltres no estem disposats a fer.

Quants dels qui volem la independència estan disposats a acceptar una oferta de més autonomia a canvi, quants continuen esperant que el dia que siguem una majoria incontestable el món ens reconeixerà com un nou estat sense cap problema, i quants som els que pensem que sense un nou embat no ens en sortirem? I, finalment, d’aquests darrers, quants estem disposats a resistir, i fins a quin nivell, i durant quant de temps?

T’has preguntat mai què estàs disposat a fer per la República Catalana? I què estàs disposat a sacrificar? Segurament, quan hagis respost a aquestes preguntes, si ho has fet honestament, no et serà tan fàcil criticar els que avui són a la presó o a l’exili i, segurament, tindràs una visió més realista de les dificultats que té el camí cap a la República. Som-hi, tornem a desplegar tota l’audàcia, que no tot està per fer –perquè ja n’hem fet un tros– però encara tot és possible.