30/01/2023

Xavier Rubert

"El meu nom és Xavier Rubert de Ventós i no sé pronunciar la lletra erra". Així va començar la meva primera classe a la Universitat de Barcelona l’any 1966. Ho recordo amb absoluta claredat potser perquè, de nena, el meu propi nom m’havia resultat impronunciable. Les lletres u i ela seguides se’m transformaven en una ullarguíssima que feia d’Eulàlia un nom fantasmagòric. De fet, al llarg de la vida he trobat molta gent que se li entortolliga la llengua al pronunciar-lo. Per sort Lali, l’abreviatura familiar que abandona la uamb el seu esperit de dominació, em va salvar d’aquell mal pas.

Inscriu-te a la newsletter La política del caosLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta afinitat inicial es va transformar ben aviat en una sorpresa creixent. Les classes del Xavier Rubert eren rampes d’accés a un laberint cada vegada més intrigant, cada vegada més atractiu i, quan la repressió franquista va tancar les portes de la universitat, per sort les classes van trobar sempre nous llocs on aterrar. 

Cargando
No hay anuncios

Possiblement va ser aquesta situació tan irregular la que va permetre consolidar un grup d’estudiants al seu entorn que a poc a poc va anar transformant l’admiració inicial en una amistat que ha esdevingut per a molts de nosaltres permanent i referencial.

A la lectura d'El arte ensimismado i La teoria de la sensibilitat, que vam degustar paraula a paraula una vegada i una altra, va seguir la descoberta d’Empúries, on ens sentíem continuadors de la tradició grega que incorpora la reflexió com a part integrant del passeig.

Cargando
No hay anuncios

Després van anar venint el Col·legi de Filosofia, l’Institut d’Humanitats, la càtedra d’estètica a la Facultat d’Arquitectura, la incorporació a la vida política i, molt especialment per a mi, la creació de la Càtedra Barcelona-Nova York, que trencava definitivament els límits tan estrictes que, com a estudiant d’una escola de monges primer i d’una universitat desballestada després, pesaven molt encara en la meva formació.

No m’esforço en buscar l’ordre en què es van donar totes aquestes etapes en la vida del Xavier Rubert perquè la meva memòria no ha funcionat mai com una carretera entre dos punts. Sempre es manifesta com un joc de miralls on certs reflexos en desvetllen d’altres i arribat un moment imprevisible tot gira alhora desafiant qualsevol mena de rellotge. 

Cargando
No hay anuncios

I aquesta forma de record, avui em sembla molt adient al frenesí i la passió que han estat sempre el canvi de marxes dels diferents vehicles que en Xavier ha creat i conduït. L’accelerador sovint, l’embragatge sempre a punt, el pedal del fre... només de tant en tant.

Al llibret Ofici de Setmana Santa, que va escriure a Empúries aquells dies de pluja que semblen obligats cada any mentre la litúrgia es vesteix primer de dol i després de glòria, en Xavier Rubert parlava de la importància de tenir sempre un paper i un llapis a prop per poder atrapar aquelles idees que brillen uns segons de forma extraordinària però s’esvaeixen amb la mateixa rapidesa, sovint sense deixar rastre.

Cargando
No hay anuncios

Aquesta nit, un núvol d’idees, entortolligades com un cabdell de llana entre les potes d’un gat, m’ha pescat amb un paper i un llapis a la tauleta de nit i se m’anaven escrivint expressions soltes que em dibuixaven l’ombra del Xavier Rubert buscant un ordre que no ha acabat d’arribar: mirada penetrant vinguda del passat i del futur alhora, escriptura diminuta en qualsevol racó de paper, fugida constant cap al que podria arribar a ser —no fos cas que es fongués en el no-res—, sempre a la recerca d’una cita que quan arriba ressona en l’espai sencer, degustació minuciosa de qualsevol forma que pugui adoptar la xocolata, admiració davant la gestualitat ancestral de la vida domèstica, per a ell tan desconeguda, sovint suplicant uns guants, uns mitjons o una bufanda per fer front a un fred massa descarat, fent broma de la severitat conceptual o elevant l’anècdota a categoria, una vegada i una altra amb la consciència recurrent de tornar-ho a intentar.

I sempre arrossegant aquestes erres que jo tampoc pronuncio quan llegeixo els seus llibres i em permeten tancar-los amb un somriure que em porta directament a aquell dia que vaig començar la vida universitària sabent que fins i tot la saviesa té algun escull per salvar: "El meu nom és Xavier Rubert i no sé pronunciar la erra".