Xavier Rubert: ètica i estètica de la provocació
Dissabte passat, en una freda nit d’hivern, ens deixava Xavier Rubert de Ventós. Segurament la figura més important que ha donat el pensament català des de Ferrater Mora, fou una figura tan prestigiosa com incompresa a l’estat espanyol. La seva projecció internacional, en un diàleg savi entre les dues Amèriques i la vella Europa, és tal vegada la seva gran petjada.
Proper a les posicions més catalanistes del PSC, de la mà de Pasqual Maragall, i del PSOE, arrossegat per l’optimisme modernitzador dels anys 90 i dels Jocs Olímpics de Barcelona, amb el decurs dels anys va anar virant cap a un independentisme sense embuts però “no nacionalista”. La imatge de Rubert rebent Artur Mas a la seva arribada a Palau, acabat de tornar de Madrid, és un estrany colofó a una trajectòria ja de per si heterodoxa: entre l’esquerra més progre i el nacionalisme de centredreta; entre una filosofia de l’art exquisida i la divulgació més popular a través dels mitjans de comunicació; entre la Barcelona del Maragall alcalde i l’Empordà del Maragall poeta.
Tan influent com irregular, el seu treball va ser transversal, caòtic i d’una impuresa pròpia dels grans humanistes. De tant coneixement desbordant, densitat argumental i gran originalitat en l’escriptura m’atreveixo a destacar-ne dos nuclis temàtics. Per un costat, les aportacions en estètica, que als anys 60 i 70 van representar una irrupció quasi miraculosa. Obres com El arte ensimismado, Ensayos sobre el desorden, La estética y sus herejías i sobretot Teoria de la sensibilitat van fer del jove Rubert una figura reconeguda en universitats com Berkeley, Harvard o Cincinnati.
Escrita l’any 1969, Teoria de la sensibilitat continua sent un dels tractats d’estètica contemporània més importants de l’últim segle. Revolucionari en el plantejament i vast en idees, el llibre fou un demolidor cop de martell contra l’abstracció nostàlgica de la tradició occidental que es remunta al Renaixement. Analitzant el nou rol de les avantguardes artístiques del seu moment històric (els anys 60), l’obra anunciava una nova sensibilitat civilitzatòria, social, que Rubert definiria com la d’un art implicat que trencaria l’eterna oposició entre art pur i art aplicat. Les seves paraules ens avisarien de futures presons tecnològiques —i alhora avui ens obliguen a relativitzar el catastrofisme actual: “La vulgaritat, la cultura de masses, la desmitificació, l’impacte de la ciència i del capitalisme tecnològic en la sensibilitat […] formen un diagnòstic de la nostra època al qual contrasto l'etern concepte d’art”.
Però probablement és la trilogia sobre la identitat nacional la més reconeguda. Escrits entre els anys 1987 i 1999, El laberinto de la Hispanidad, El laberinto de la identidad i De la identitat a la independència tracen un fil de continuïtat —la identitat laberíntica— i alhora testimonien la persistència de la tensa relació entre identitat nacional i particularitat idiosincràtica, entre una idea impura d’hispanitat i la rebel·lia de les perifèries il·lustrades.
L’espai comú de vivències que compartia amb ell, Empúries, va facilitar un breu i lluminós diàleg l’estiu del 2019. Des d’aquell espai familiar, Rubert havia pensat la relació de Catalunya amb el món i imaginat l’arribada de la torxa olímpica a través del mar per on els grecs ja havien desembarcat. En la conversa, Rubert reivindicaria personatges com Unamuno i Maragall, Zambrano i Creixells, referents d’un “nacionalisme funcional” o “de destí”, concepte central en un autor aferrat al tarannà instrumental i relativista. Per això, suposo, es va autodeterminar com a independentista quan quasi ningú ho era a Catalunya, i com a no nacionalista quan quasi tothom ja ho era. Optimista de mena, anys abans del Procés estava convençut que la indivisibilitat d’Espanya tenia un límit en el temps, però en plena febre advertia que calia no tenir pressa: “Jo que pensava que seria l’any 25, ara em sembla poc probable que el 2055 hi hagi independència”. Acabaria la conversa amb un comentari quasi en veu baixa que avui em ressona eixordadorament: durant la dècada del sobiranisme no hi va haver ningú prou àgil i seriós a la vegada per aguantar el repte.
De les seves obres en destaca el caràcter predictiu, sempre avant la lettre. Rubert mai va ser un pensador del seu temps, sinó més aviat d’un temps per venir o d’un temps al qual retornar. Com una actualització de Joan Maragall, l’avi de l’amic Pasqual, Xavier Rubert de Ventós li advertiria a Espanya amb assajos el que el gran poeta ja va deixar escrit en vers un segle abans a Oda a Espanya: "Escolta, Espanya, la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana; / parlo en la llengua que m’ha donat / la terra aspra".
