Tots són Mariano Rajoy
Crec que el primer que cal fer és felicitar-nos com a país. Catalunya ha demostrat una gran dignitat. Tothom. Públics i privats. I així ho ha reconegut la premsa internacional. Per a mi, la més impactant de les notícies ofertes a l’estranger és una de les quatre (quatre!) que la BBC oferia dilluns sobre Catalunya i l’1-O en portada. Un vídeo en el qual no hi havia cap comentari periodístic, ni escrit ni en so. Simplement es mostrava milers de persones, al final de la jornada, cantant Els segadors. Res més. Coneixent els britànics, és el millor homenatge que podíem rebre.
Dit això, la pregunta que cal fer-se és: com s’ha pogut arribar a aquesta situació i a actuar d’aquesta manera? Com és que uns governants fan un pas en fals d’aquestes dimensions sense pensar en les conseqüències? L’explicació és relativament evident: l’ase no s’adona del seu nivell d’estupidesa. Espanya està governada, majoritàriament, per incompetents polítics. No estan capacitats per dur a terme la seva feina.
El sistema electoral que va emanar de la Transició va ser dissenyat, com ja se sap, per protegir els partits, deixant nul espai a la iniciativa política individual. El fet, inicialment justificable i comprensible, va deixar de tenir sentit a mitjans dels noranta. Però, què volen fer-hi? Els diputats electes ja havien agafat gust a aquesta bicoca gandula. No han de competir en un mercat electoral obert. Ni tan sols han de treballar. Simplement llepar amb prou gràcia els capitostos del partit per tal que els incloguin a la llista tancada corresponent. Protegits d’embats externs. Condicions laborals immillorables: no cal fer res. ¿Requeriments per al lloc de treball? Fidelitat canina i miserable (observin l’Albiol, l’Iceta, el Millo...). ¿Competència i nivell de coneixements professionals? No requerits. Esclar, elecció rere elecció acaba sortint un esguerro amb greus deformacions, resultat d’una consanguinitat política evident. El que el meu fill anomena “polítics de piscifactoria”. El greu problema d’Espanya avui és que al govern de Madrid només s’hi asseuen advocats de l’Estat comandats per un registrador de la propietat. Quan se’ls lliura un document sense estar timbrat i sense el segell corresponent, no l’accepten a tràmit. Funcionaris purs. No hi ha política. Hi ha procés administratiu. ¿Algú esperava d’ells una reacció diferent aquests dies?
Però el drama és que individus com aquests són els que fan les lleis. I em temo que la majoria de la població no s’adona que en els darrers anys no han pogut sortir bones lleis amb aquest personal. De la mateixa manera que el sistema educatiu d’un país no pot ser millor que els seus mestres, les lleis d’un país no poden ser millors que els seus legisladors. I aquests dies estem descobrint que l’entrellat legal que sostenia els nostres drets era de pa sucat amb oli. L’acció dels advocats de l’Estat (funcionaris, que no polítics) s’ensuma darrere de cada article. Tantes lleis, tantes aparents garanties i resulta que l’autonomia de Catalunya es pot desmuntar a cop d’ordre ministerial. Pregunta: què han fet els nostres polítics catalans a Madrid els darrers quaranta anys? L’estafa ha estat de dimensions colossals. Hem quedat tots astorats. Resulta que, arribat el cas, els catalans no tenim res on agafar-nos!
Durant tot aquest llarg període, a sobre, els que reclamaven amb radicalitat determinats drets per a Catalunya (bàsicament ERC i alguns membres de CDC) han estat observats com gent estrafolària entre nosaltres, els mateixos catalans. Gran injustícia. La sort, avui, a Catalunya és que el nostre Parlament ha fet una mica de net. No pas perquè el sistema electoral sigui diferent i capaç de generar altra cosa que mediocritat. La neteja ha vingut de la regeneració independentista. De l’acció voluntària de determinats individus que, lluny d’escoltar els cants de sirena del partit, han optat per la dignitat. I això ens ha fet forts. Observin, per contraposició, el comportament dels diputats dels partits unionistes a Catalunya: la veu del seu amo. Mentiders sense dignitat.
Serà molt difícil una solució intel·ligent al problema creat. El rei paga ara haver-se comportat com un estaquirot, i arriba tard i malament. Definitivament, a Madrid han decidit que no cal regenerar-se. Ni tan sols a la Zarzuela. Només la intervenció de veritables polítics amb una mica de professionalitat i classe -i un rei que valgués el que costa alimentar-lo- podria evitar mals majors. Com que aquesta raça no existeix, als catalans no ens queda altra sortida que la radicalitat democràtica. És a dir, continuar resistint els embats d’una maquinària purament administrativa.
