Sense reforma electoral

Enginyer i escriptorEl 25 d’abril passat vam tenir notícia dels problemes informàtics del banc britànic TSB (filial del Banc Sabadell). No entraré en els detalls tècnics ni els riscos de qualsevol migració tecnològica. Però sí que vull informar-los que el dia 2 de maig –és a dir, uns deu dies després dels fets– el comitè del Tresor de la Cambra dels Comuns britànica va celebrar una sessió amb els senyors Paul Pester (conseller delegat del TSB, i que va ser despatxat el setembre passat), Richard Meddings (president no executiu del TSB) i Miquel Montes (membre del consell d’administració del TSB, i cap d’operacions del Banc Sabadell). El comitè volia informació de primera mà, ja que diversos diputats havien rebut queixes dels seus electors respecte al TSB. I la sessió va transcórrer amb absoluta normalitat, sense escàndols mediàtics. Els màxims directius del TSB hi anaven a 'passar comptes' davant dels representants dels ciutadans.

El sistema electoral britànic –ja ho he repetit en altres articles– es basa en el sistema majoritari. El diputat de districte. És així a tots els països anglosaxons. Però també a França i a Alemanya –encara que a Alemanya el sistema majoritari està una mica modulat per un mecanisme de proporcionalitat–. Mitjançant el sistema majoritari el territori es divideix en districtes. Cada districte està representat per un escó. El Parlament, doncs, té tants escons com districtes té el país. I surt elegit un sol diputat per districte: el més votat. La resta de candidats, per dir-ho d’alguna manera, perden i se’n tornen a casa.

Els avantatges també els he esmentat diversos cops, però en repeteixo alguns:

• El diputat de districte és el representant de tot el districte. Dels que l’han votat i dels que no. Hi té oficina oberta per atendre els ciutadans. Per exemple, la primera ministra britànica dedica un parell d’hores a la setmana a atendre el seu districte. Lliçó: el ciutadà és escoltat personalment.
• El diputat de districte ha de passar comptes, principalment, amb el seu electorat. No amb el seu partit, únicament. Si deixa content el partit, però descontent el districte, es pot quedar sense feina, ja que no el tornaran a votar... I el partit també perdrà un diputat! Lliçó: el votant, mitjançant el seu diputat, 'governa' indirectament els partits.
• No crea clientelisme i fa que el diputat sigui un 'petit emprenedor' que assumeix riscos. Si perd les eleccions es queda sense feina política. Lliçó: els candidats no esperen que el partit els col·loqui en alguna poltrona en cas de no sortir elegits. No existeix 'l’empleat assalariat de partit que fa de diputat' i que, per haver perdut les eleccions, ocupa càrrecs sense haver-los guanyat.
• Els moviments socials que volen participar en la vida política no tenen gaires impediments. Només han de trobar un candidat per a aquells districtes en què vulguin presentar-se. I un candidat sense partit es pot presentar a les eleccions com a independent. Tot sol. Lliçó: es facilita la renovació de formacions polítiques. Un triomf aclaparador com el d'En Marxa a França, per exemple –o de qualsevol altre moviment important, de dretes o d’esquerres, tant se val–, és inviable a Espanya. Les llistes tancades, sumades als requeriments legals i a les circumscripcions provincials, fan impossible la renovació política de persones i de partits.

En general, la transpiració del sistema polític és constant en un sistema majoritari. I fa augmentar l’exigència i el nivell de qualitat dels interlocutors: premsa, empresariat, etc. Mirin, si no, l’exemple amb què començava l’article.

Aquest columnista no és partidari del Brexit, però no deixa d’admirar-se davant la democràcia practicada al Regne Unit. Ministres i diputats enfrontats democràticament. Hi ha pro Brexit en tots els partits. Com n’hi ha, també, en contra. La votació del desembre a la Cambra dels Comuns demostrarà aquesta vitalitat democràtica. Tothom es creuarà. Perquè es tracta de portar l’opinió de l’administrat al Parlament. Satisfaci o no les direccions dels partits.

No hi ha països pobres, ni països rics. Hi ha països mal governats i països ben governats. Catalunya, com tot Espanya, com gairebé tota l’Europa meridional, està mal governada. Però en el nostre cas específic, anem tirant del que vessa d’Europa –mirin, sisplau, la composició detallada del nostre PIB–. Si no estiguéssim dins la Unió Europea seríem una mena d’Argentina, no ho dubtin. Però, esclar, difícilment anirem a millor si els més qualificats no arriben a representants polítics. ¿De veritat cal esperar a tenir la independència per fer aquesta reforma?