Salaris subvencionats: la fi del cambrer

Passar els dies de Cap d’Any al nord d’Itàlia m’ha servit per refrescar algunes experiències interessants. Especialment quan t’atenen als cafès i als restaurants. Venint de Catalunya, la decoració, l’ambient i la professionalitat dels cambrers... et deixa sobtat. “Però si li porto l’espresso a aquest senyor que no hi és, se li refredarà!”, ens va dir el cambrer, immaculadament abillat, en observar que un de nosaltres anava al lavabo així que havia demanat. Definitivament, sorprèn. Sobretot quan la darrera experiència en una sorollosa cafeteria de la Rambla Catalunya de Barcelona fou la d’un cambrer, immigrant -com tots els que despatxaven allà-, que estava assegut a la barra mirant un partit de futbol pel mòbil en lloc d’atendre’ns.

I si he utilitzat el qualificatiu immigrant ha estat expressament, per provocar i cridar l’atenció. Els serveis turístics, a Itàlia, estan ocupats, majoritàriament, per gent del país. Racistes els italians? No més que nosaltres -encara que els catalans, darrerament, estampem el títol de xenòfob a tot aquell que no defensa papers per a tothom-. No, no és això. Simplement es tracta que a la Itàlia del nord els cambrers estan prou ben pagats perquè aquest sigui un ofici que pugui desenvolupar qualsevol pare de família que en sàpiga -immigrant o no-, mentre que aquí es paguen uns salaris de misèria que només poden acceptar els immigrants.

Llevat del sector industrial, el país té tendència a comportar-se laboralment de manera miserable. La vocació de rebentar models de negoci que a altres llocs funcionen correctament té, a casa nostra, una llarga tradició. Combinar qualitat i competitivitat no és el nostre fort. La crisi del cava -ara afecta a Freixenet, però és tot el sector el que està empastifat- és conseqüència d’aquesta tradició: pagar poquet i vendre barat, a preu de desprestigi -enguany, collita excepcionalment ben remunerada, el raïm al Penedès s’ha pagat a 40 cèntims el quilo; a la Xampanya s’ha pagat a 4,6 euros-. El pagès català ha de viure pendent de les subvencions. Això vol dir que tots, indirectament, amb els nostres impostos, estem subvencionant el sector del cava: ells poden comprar el raïm a un preu de riure perquè entre tots mantenim la pagesia. El sector porcí és un altre que petarà algun dia, quan algú es dediqui a racionalitzar el procés productiu i a controlar el medi ambient com Déu mana.

Amb el sector turístic es dona una situació molt similar, i el nivell de desvergonyiment és equivalent -per cert, la taxa turística a Itàlia és de 3 euros persona i nit; ¿recorden els escarafalls del sector per impedir que s’implantés, aquí, un ridícul euro de taxa?-. Tradicionalment el nostre sector turístic és la projecció, en general, d’aquesta mediocritat que portem a la massa de la sang i de la qual ja Dante donava notícia. Només així es pot arribar a espectacles dantescs com els que presenta la nostra costa -fins fa poc es culpava Franco del desastre mediambiental i urbanístic- o la marranada de la Barcelona postolímpica. I és que, pel que sembla, el sector no pot sobreviure sense depredar ni pagar salaris de misèria. Són jornals que només pot acceptar la immigració o personal de baixíssima qualificació. Aquesta és la raó per la qual el servei a casa nostra està tan degradat. Més li valdria al sector no xerrar tant de “turisme de qualitat” -un oxímoron que queda bé entre nosaltres- quan aquests empresaris saben perfectament que la qualitat del servei passa per pagar bons salaris als seus empleats.

Els governs hi són per articular tot allò que la societat no pot fer sola encara que intenti organitzar-se el millor possible. El salari mitjà que majoritàriament es paga a un empleat del sector serveis bàsics a Catalunya no cobreix les necessitats socials -escoles, metges, transport, etc.- que aquest mateix empleat consumeix de l’administració pública. Evidentment, ni somiar que contribueixi a les pensions a pagar. Per tant, aquests recursos econòmics els hem d’aportar la resta de contribuents. És per això que em permeto dir que el sector turístic -com el del cava i, insisteixo, d’altres lligats a l’agricultura i la ramaderia- està subvencionat. I aquest fet no es pot acceptar.

Es fa necessari que els que governen deixin de practicar tanta caritat social, que queda políticament molt correcte, i fixin un salari mínim decent, cosa molt més eficaç. Quin ha de ser aquest salari? Aquell que, amb els impostos que pagui el treballador, permeti mantenir l’estat del benestar. No és únicament un problema de justícia social. És una simple qüestió macroeconòmica i de supervivència del sistema democràtic.