Pujol i Catalunya

Quan jo era petit, en alguns dels arbres que limitaven les carreteres hi havia pintades les paraules "PUJOL CATALUNYA!". "En Jordi Pujol és un senyor que té un banc", em van explicar un dia. La seu de Banca Catalana a Tarragona era al final de la Rambla Nova, pujant a mà esquerra. Al costat del monument a Roger de Llúria.

La Banca Catalana va ser una de les eines de país amb les quals Pujol va dotar-se per fer coses. Aquell banc, efectivament, va ajudar la iniciativa catalana en moments en què això feia falta. Per descomptat, el món de la cultura no va quedar-ne exclòs. Amb tot això vull dir que la voluntat de Jordi Pujol de fer coses es lliga a la vida de govern quan l'home ha arribat a la cinquantena, i sembla que ja ho té tot fet. Un activista emprenedor que, per afegitó, s'ha enfrontat al règim i ha estat convenientment empresonat. Allò que ara es denomina deep state espanyol existeix de fa segles –tot i que sembla que alguns tanoques ho acaben de descobrir–. Els partits que governen Espanya sempre han tret profit d'aquest deep state pel que fa al catalanisme. I només un curt de gambals pot pensar que aquest entrellat va ser aliè, en el seu dia, a l'enfonsament de Banca Catalana.

L'arribada de Pujol al poder té lloc com un fet que podríem qualificar d'ineluctable. El país reclamava un Pujol, i ell era allà. Que hi havia altres candidats? Ningú ho dubta. Però de Pujol només n'hi havia un. I arriba en un moment clau. El Palau de la Generalitat era buit. I s'havia d'emplenar de realitats. La cosa no li era estranya al Pujol home de govern. Les realitzacions anteriors a la seva vida pública havien començat del no-res. Més ben dit, de sota del no-res. Amb un règim a la contra de tot allò que flairés a catalanisme. I val a dir que, per molt que ara s'idealitzi el passat d'aquell règim de transició, en contra del catalanisme, com he dit, l'Estat hi ha estat sempre. Com ara.

Les realitzacions dels governs Pujol avui s'assumeixen com a normals. Anem sortint-nos-en d'una pandèmia i tots estem orgullosos del nostre sistema sanitari –un dels més ben articulats del món–. Aquest sistema va ser creat del no-res pels governs Pujol. Com l'escola en català i TV3. I les ràdios i la policia. I les estratègiques inversions estrangeres i les aliances internacionals. En fi, una pila de coses que donem per fetes, que no hi eren i que, lamentablement, els darrers vint anys ningú ha anat renovant –els governs posteriors han viscut de les rendes–. Ho dic perquè la societat catalana es comporta com si aquestes coses haguessin existit sempre. Però no. Abans no hi eren.

Al llarg del segle XX el país haurà donat dos polítics remarcables. Els més importants del segle –que equival a dir els més importants d'ençà la Guerra de Successió–. Van tenir tot el país al cap quan tocava. El senyor Prat de la Riba va proveir el país de consciència de grup. La població s'havia assumit esquarterada en quatre províncies. El senyor Prat la va recompondre mitjançant un organisme: la Mancomunitat. Jordi Pujol va enllaçar l'esforç i va dotar aquest conjunt d'un sentiment que també s'havia oblidat: l'esperit de nació. La continuïtat en la recuperació de Catalunya com a subjecte històric polític. Aquest és, per sobre de tot, el llegat essencial. El que compta. Tota la resta han estat eines, instruments, que han culminat en el país d'avui.

Tanmateix, penso que el president Pujol sempre ha pretès obviar alguns aspectes que li han acabat jugant en contra. El primer ha estat no parar atenció a la seva vida privada. Les conseqüències són crues i palpables. El segon ha consistit en creure que el país tenia un gruix determinat. De fet, nosaltres no som un país petit, com Pujol acostuma a dir. Nosaltres som un país prim. La distància entre el que diem i el que després fem és considerable. Segurament obviar-ho ha estat la tàctica Pujol per no caure en el derrotisme. I el tercer ha consistit en voler ignorar que el nostre és un país mediterrani, ple d'envejosos i rancuniosos. Que destil·la la malícia mesquina típica dels col·lectius sotmesos que han assumit la seva condició amb pretesa normalitat.

El president Jordi Pujol passa per moments que podríem qualificar de poc agraïts. Moments dels quals, em temo, ell no veurà el final, malauradament. Però la distància, en aquest cas temporal, sempre ajuda a copsar les coses en la seva justa mesura –Averrois, amb aràbiga exageració, situava aquesta capacitat d'entendre les coses lluny del cos: a la Lluna!–. Serà difícil que la història pugui obviar les realitzacions de l'època Pujol. La construcció ha estat enorme. Aquell que pretengui enderrocar-la corre el risc de quedar anorreat si mai li cau a sobre.