Puigdemont hauria de ser investit
Enginyer i escriptorEn publicar els darrers dos articles he intentat fer girar la mirada cap als orígens de dues qüestions aclaparadores. La raó de fer-ho és que massa polítics, davant de qualsevol problema, intenten sempre desviar l’atenció del ciutadà cap a d’altres qüestions. A casa nostra mai he sentit frases del tipus: “Això és una pífia de la qual jo en soc el responsable, i demano excuses...”. Inexplicablement, es manifesta admiració pel polític hàbil –sinònim de bon polític?– que aconsegueix desviar l’atenció del ciutadà. Perdonin, als polítics no se’ls hauria de tenir en alta estima gràcies a les seves habilitats a l’hora d’estafar-nos.
Com els deia, en els darrers articles he volgut posar de manifest dos greus afers i intentar evitar que el lector només miri la punta del dit que assenyala el problema. El primer és l’aberrant sistema de nomenament dels membres del poder judicial. El sainet provocat pel senyor Cosidó em confirma la necessitat de denunciar els intents d’entabanament. El senyor Cosidó només va enviar un 'whatsapp' explicant el que havia passat. La realitat. Res més. Però ningú ha acusat el PSOE ni Podem, per exemple, de propiciar aquesta realitat. Aquest infame pacte amb el PP que demostrava l'enorme barra que gasten els polítics espanyols a l’hora de manipular la judicatura. Sí que deixen, però, que la població assenyali acusadorament els jutges.
Això pel que fa la judicatura. Però també vaig voler denunciar l’origen de tot plegat. El gran problema que té Espanya avui: la pèssima qualitat de la classe política. Hauríem de recordar que una mala classe política pot enfonsar un país. L’Argentina n’és un bon exemple. Espanya, amb Catalunya inclosa, està mal governada. A dalt de tot no hi arriben els que podrien resoldre els problemes. El sistema electoral està dissenyat perquè els partits substitueixin els electors: ells decideixen qui va a les llistes tancades i fan els nomenaments posteriors. L’amiguisme i el nepotisme substitueixen la meritocràcia.
Tota aquesta introducció ve a tomb perquè les estafes van encadenades. I la més gran que ha tingut lloc els darrers anys ha consistit a no poder investir el senyor Puigdemont com a president, perquè a un tal Llarena –individu d’una contaminació ideològica a bastament demostrada i per ell reconeguda– no li ha vingut de gust. Mirem de resumir-ho, i imaginin-se què en diria la Unió Europea si això hagués tingut lloc a la Rússia de Putin. El govern espanyol dissol el govern català de manera irregular. Després d’uns mesos convoca eleccions, pensant que ha matat el nervi independentista. Però resulta que torna a guanyar. I surt, com a candidat independentista més votat, el president que havien fet fora. Aleshores, i per tal que no pugui ser elegit president un altre cop, el tal Llarena s’encarrega “d’afinar-ho” tot a gust dels amos. I Puigdemont i tots els altres que no cauen en gràcia als amos de Madrid no poden ser investits. Insisteixo: si tot aquest muntatge hagués tingut lloc a Rússia, què n'hauríem dit, nosaltres? Fins a cert punt, tot comprensible. No es tracta d’adversaris, sinó d’enemics. I mai he esperat que el meu enemic jugui net i al meu favor. Però el fet és que no ens calen enemics perquè tenim diputats. Ep, i independentistes!
La primera missió de qualsevol Parlament ultratjat per un individu disfressat de jutge amb ínfules grotesques de l'estil de Mussolini hauria de consistir a reparar la malifeta antidemocràtica. No troben? Com pot ser que un país que pretén dir-se país, permeti que la democràcia, els milers de vots dels ciutadans, pugui ser rebregada i passada per l’aixella d’un simulacre de jutge? A què juguem? Tots sabem que ERC passa la síndrome que va patir el PSC-PSOE la nit que va guanyar el senyor Pujol. Esperaven guanyar, però va guanyar un altre –'ergo' “Catalunya s’equivoca”–. I sabem que pugnen per ser la primera força en detriment d’altres. I ho comprenc. Molt bé. Però aquí parlem de l’agressió externa a la democràcia del país, guanyi qui guanyi. No pas de qui hauria d’haver guanyat.
No entraré en la gran repercussió internacional que tindria un president a l’exili, amb consellers anant i venint, dels quals la societat civil en pagaria la despesa, si calgués. Això seria un immens valor afegit, que deixo de banda. Però el país és així. Més ben dit, la nostra classe política és prima. Fruit d’un sistema de selecció pervers intencionadament mantingut. Una classe que no vol acceptar que tot aquest moviment ha sorgit de la societat civil, malgrat ells. Una societat a la qual no els dona la gana de fer cas.