Progressisme intel·lectualment fofo

Dinem a casa, amb uns amics. Un d’ells antic sindicalista. Surt un tema tan delicat com evident: actes que polítics i premsa anomenen “homenatge a les víctimes”. Tots manifesten l’animalada que això significa. “Una víctima no ha fet res per rebre un homenatge. Un homenatge se li fa a aquell que ha dut a terme una tasca significativa!”, diuen els amics. I tenen raó. Una víctima i els seus familiars mereixen moltes coses. Per exemple, una cerimònia de recordatori com a mostra de respecte a les víctimes. I és que determinats mots i actituds, primant la simplificació i l’impacte sobre el públic, han anat pervertint-se.

Aquest columnista manté que, d’intel·lectuals amb capacitat d’influència, el país no en té. No s’han cultivat i, per tant, no existeixen. La població, tan mediatitzada, tampoc sembla reclamar-los –en té prou amb la xerrameca tertuliana–. El nivell del debat sobre el país demostra la precarietat del pensament nacional. Hem passat molts anys per un període en què el pensament d’esquerres equivalia a intel·lectualitat. El franquisme va fer molt de mal al país. Però el progressisme postfranquista –fill, agradi o no, del franquisme– també n’ha fet.

Fa uns dies Catalunya Ràdio entrevistava el conseller Buch sobre els 'top manta'. El conseller va dir que “creaven inseguretat”. El periodista que l’entrevistava, amb la supèrbia que només practica el que se sap estendard del pensament únic, el va interrompre per corregir-lo: “Sensació d’inseguretat”. Insolència de censor. I saben el pitjor? El conseller va rectificar. La qualificació als que practiquen el 'top manta' és lliure. Però la millor crítica a aquest tipus de comportament verbal ha estat un comentari del senyor Niño Becerra: “Personas, la mayoría en situación irregular, venden de forma ilegal productos, la mayoría falsificados o robados. Leído así, ¿qué les parece? Pongan nombre a esa actividad”. Arran de l’acció policial dels darrers dies, ja han començat a sortir consideracions i notícies dient que internet i les grans superfícies fan més mal al calaix dels comerciants que no pas els 'top manta'. Ja s’ha posat en marxa, doncs, aquest pensament tou i enganxifós –que empastifa la majoria de catalans–. Si és pel mal que fan globalment al calaix dels comerços els atracaments a mà armada, podríem arribar a la conclusió que no cal perseguir-los.

Aquest progressisme banal s’ha consolidat definitivament al Cap i Casal, perquè és on ha trobat terreny adobat. Són anys de treball. Abans disfressat de socialisme/'iniciatiu' de disseny. Avui d’alternatius 'tope guai'. Els recomano una passejada pel web de l’Ajuntament, concretament per l’apartat 'Guia de comunicació inclusiva (per construir un món més igualitari)'. És difícil trobar una campanya d’estupidització tan explícita.

I és que sense la difusió d’aquestes actituds i llenguatges res seria possible. Escoltar unes notícies a Catalunya equival a assistir a la lectura d’un projecte de fi de curs d’EGB. Amb la diferència que ja no estem davant de bonisme adolescent abillat de Robin Hood; ens enfrontem a informació esgrogueïda. No he llegit a cap país veí una profusió tan elevada de mots com ara “xenòfob”, “violència masclista” (enlloc del món s’anomena així la violència contra les dones), “inclusiu”, “proximitat”, etc. Martellejant cada dia (24/24, set dies a la setmana), repetint mots tan vacus com falsament radicals –no només s’intoxica amb 'fake news'–. Una aparent radicalitat –en aquest cas només verbal– que el nostre periodisme sembla oblidar a l’hora de defensar la qualitat i la independència de la premsa.

Total, que estem davant d’un progressisme de disseny –rústic, però de disseny– que, 'de facto', no fa front als poders immobilistes perquè, esclar, aquell que practica només postures acostuma a ser covardot –ha hagut de renovar-se la Cambra per poder passar l’escombra dins de Turisme de Barcelona, perquè al llarg de més de vint-i-cinc anys ningú, tampoc la senyora Colau, no ha tingut mai coratge suficient–. En aquest període de la Transició –el nostre progressisme forma part del Règim– s’ha aconseguit escampar un pensament tou, poruc de les accions, valent de qualificatius sense sentit ni objectiu clar. Un pensament, una actitud, que cobreix gairebé la totalitat d’una societat catalana poruga de la liberalitat del pensament.

El progressisme vàlid i intel·ligent ha determinat canvis transcendentals en el passat –l’alemany, el francès, l’escandinau, l’americà...–. Nosaltres ens n’hem beneficiat, sempre a rebuf. Però el país està mancat d’un progressisme propi seriós que substitueixi l’infantilisme nociu, tocatimbals i autocomplaent que es pensa que salvarà la humanitat practicant el llenguatge 'tope' solidari.