Préstecs sense sentit
El que està passant mai havia tingut lloc abans. I això preocupa. Havíem celebrat el Dia Sense Cotxes, el Dia Sense Tabac, etc., però mai havíem commemorat els Dies Sense Res. Tot aturat durant setmanes –o mesos, qui ho sap–. De fet, s’estima que l’activitat econòmica s’ha reduït un 50%, i així m’ho confirma un amic del sector energètic: el consum de combustibles s’ha reduït a la meitat. I els experts apunten que, en aquestes condicions, cada mes significa una contracció del 4% del PIB. Dos mesos, el 8%. Ho explicava molt bé fa uns dies el professor Jordi Galí. La Gran Recessió que va començar el 2007 va significar per a Espanya que, en deu anys, el PIB es contragués un 8%. O sigui que podríem estar davant d’un escenari catastròfic. Un fet inaudit.
La Gran Recessió no ens va agafar del tot ignorants. Hauria pogut ser molt pitjor i convertir-se en una segona Gran Depressió, com la del 1929. Però els economistes estaven preparats –el senyor Ben Bernanke, aleshores president de la Reserva Federal nord-americana, és un expert en la crisi del 1929–. Encara que se’n van cometre d’altres, els errors del 1929 no es van repetir. Doncs bé, ara ens agafa una crisi econòmica els orígens de la qual es coneixen perfectament però que semblaven inversemblants fins fa poc: el món s’atura de cop i volta. Tanmateix, se'n desconeixen els efectes precisos i, per tant, les solucions. Si els experts van perduts, imaginin-se la resta. Per tant, aquest columnista demana excuses d’antuvi si el que diu –mogut per la simple lògica i el sentit comú– no és viable. Intento imaginar com es poden mitigar els efectes perjudicials que aquest enrenou pot tenir sobre la població.
La primera idea que em va venir al cap, ja fa dies –i ja l’ha publicada el senyor Mas-Colell, que en sap molt més que jo–, va ser que es podrien repartir les pèrdues: els treballadors renuncien a la meitat de les vacances i les empreses perden mig mes de producció. Diguin-me bàsic i elemental. És cert que no podem esperar que amb això es recuperi un mes sencer; però bé, alguna cosa hi faria. El problema és que, no ens enganyem, això s’allargarà. Què cal fer addicionalment?
De la mateixa manera que el matemàtic Leonhard Euler ens va ensenyar a pensar diferent a partir de la teoria dels grafs per tal de poder, així, solucionar problemes que fins aleshores eren irresolubles, ara ens cal pensar d’una altra forma. La primera consisteix en deixar de creure que la gent i les empreses necessitaran liquiditat. I que, en conseqüència, cal posar en marxa línies de crèdit. Se’m fa erroni. Miraré de posar un exemple. Imaginem que la Gran Recessió del 2007 es pogués simular, concentrar, en una sola persona. Podríem dir que es tractava d’un individu que s’havia quedat sense liquiditat. Tenia una casa però no tenia ni cinc de calaix. No tenia un problema econòmic –tenia una casa!– sinó que, fins que no vengués la propietat, no tenia diners a la butxaca. Per tant, un préstec li podia solucionar la vida. El problema present és diferent. Intentem simular-lo, altre cop, en només una persona (o una empresa) –i que em perdonin els puristes, només intento fer-me entendre–. Ara estem davant d’un individu (o empresa) que, sense cap propietat, ha passat a no ingressar res. A aquest senyor (o empresa) un préstec li allarga l’agonia. Té un problema econòmic estructural. El que necessita és que li donin, que li regalin, diners per poder sobreviure. Un exemple cru: ¿soluciona res donar-li un préstec a un sensesostre?
Les nostres empreses estan molt endeutades. El caràcter català fa que no s’acostumin a buscar socis amb capital per finançar-se, sinó préstecs bancaris –per no haver de compartir, així, la propietat de l’empresa–. Les nostres empreses no tenen reserves per funcionar moltes setmanes sense haver de plegar. Aquesta és la crua realitat. Oferir moratòries als pagaments a la seguretat social, per als impostos, etc., o oferir un préstec, és una mena de presa de pèl.
Al meu entendre, el que caldria –no soc economista i, per tant, se m’escapen les repercussions macroeconòmiques– és que els diners que el Banc Central Europeu imprimeixi els faci arribar, sense pèrdues per intermediació, a les empreses. Una donació, un subsidi, equivalent a una porció (posem el 50%?) de la minva de facturació patida per l’empresa. Repeteixo que no estem davant d’un problema financer –manca de liquiditat– sinó d’un problema econòmic –no es produeix res–. No té sentit haver de tornar préstecs atorgats sota el concepte d’allò que no s’ha produït, d’allò que ni es recuperarà. Esperem que els polítics europeus de gruix –que no corren pels nostres vorals, precisament– marquin una pauta assenyada.