El president Franklin Delano Roosevelt, universalment conegut com a FDR, va ser, sens dubte, un governant coratjós. És qui va adonar-se que durant els primers cent dies de govern encara es manté una certa independència i despreocupació pels condicionants que més tard assetgen el governant. Una certa forma d’eufòria que cal aprofitar per marcar territori, per enviar missatges clau als actors que, després, miraran de condicionar el govern.
Molta gent confon valentia amb inconsciència. És un error. És cert que sempre hi ha qui no preveu les conseqüències negatives dels seus actes. No sap mesurar els riscos. Això fa que algunes vegades s’estavelli. Però que en d’altres triomfi. Tanmateix, en general, arribat el moment, tothom té por. Com dic, uns en tenen abans, altres en pateixen quan arriba el moment de les conseqüències. Per això és tan encertada la frase del mateix FDR: “El coratge no és l'absència de por, sinó la constatació que hi ha coses més importants que la por”. És a dir, la por existeix i tothom n’arriba a tenir. Ara bé, si un acte s’ha de dur a terme i hom valora que és prou important, la por passa a un segon lloc. El fet és transcendental, ja que dona una idea bastant precisa de l’escala de valors de cadascú. Personalment, sempre he sentit un gran menyspreu per la gent amb permanent prevenció o falta de coratge. El típic covardot. Estic convençut que les grans desgràcies de la humanitat, els grans abusos, venen provocats per gent amb aquesta característica. La famosa frase de Jordi Carbonell “Que la prudència no ens faci traïdors” és exactíssima. I si ha esdevingut universal és perquè és d’aplicació a qualsevol dels dominis de l’existència humana.
Tornant al president Roosevelt, val a dir que fou un home excepcional. Excepcional d’una manera desbordada. Cantant, bevent... fent xivarri. No parava. La seva secretària temia la visita de Churchill, perquè implicava per a FDR comptar amb un col·lega disposat a un gran desori fins altes hores de la matinada.
Molts de nosaltres ens planyem de no disposar avui dia de polítics d’aquella talla. Jo diria que ens ho hem buscat. Un excés de zel, un abús del políticament correcte, una concepció exaltada de la puresa en les accions públiques, comporta que molts que es dedicarien a la política ho deixin córrer. Pensen, i és cert, que la gent valorarà molt més les seves accions inconvenients –mediàticament negatives– que no pas els encerts. La incapacitat de fer balanç s’ha imposat. ¿Es donaria suport públic a un president que muntés festes al vespre emborratxant-se amb els amics, cantant i fent bromes irrespectuoses a la seva residència oficial? Avui dia se li reclamaria que pagués el whisky de la seva butxaca! Hem perdut la noció que un governant ho és les vint-i-quatre hores del dia, tots els dies de l’any. I això inclou defectes, vicis i comportaments irracionalment humans. Actualment, un excés en la difusió d’informació –no diguem de les maleïdes xarxes socials– ha exacerbat la por a espifiar-la. Una clara limitació per cometre errors. També una barrera per als encerts.
Per qüestions professionals he tingut contacte, darrerament, amb diversos càrrecs públics d’algunes institucions de govern. I hi he detectat una evidència inqüestionable: la por. Una prevenció enorme a dur a terme determinats actes. El fet no és injustificat. La degeneració política que governa Espanya i una justícia esbiaixada, embogida, descontrolada dels propis principis han creat una atmosfera asfixiant en la política diària. La por a ser processat i a perdre-ho tot és el pitjor dels efectes pràctics que ha generat el Procés. No parlo només dels polítics de primera línia –ara mateix, el cas contra la mesa del Parlament és escandalós–, sinó de gent que duu a terme la seva feina de govern i que ha de prendre decisions que sempre poden ser interpretades a la seva contra per una sèrie de fiscals i tribunals corromputs. Parlo d’alcaldes, d’alts càrrecs, etc. Tothom pot ser processat per actes que en qualsevol indret de fora de Catalunya són assumits com a correctes.
El fet és que avui tenim unes institucions paralitzades per la por. Potser és el que pretenien a Espanya. El que volien els botiflers que han donat, que donen, suport a aquests atacs a un país administrativament bloquejat. També a causa d’una població excessivament pusil·lànime, la catalana, que hauria estat satisfeta de fer el Desembarcament de Normandia amb bales de fogueig. Un país bloquejat per la por, al capdavall. I ho entenc. Val la pena revisitar Roosevelt. I la seva famosa frase pronunciada el dia de la seva presa de possessió (l'Inauguration Day): “De l’única cosa que hem de tenir por és de la por mateixa”.
