No entenen que els préstecs no serveixen

Seu del Banc Centra Europeu a Frankfurt
i Xavier Roig
09/04/2020
3 min

És evident que aquesta clausura que estem practicant comporta una disminució sensible de la qualitat informativa. Es pot arribar a parlar de censura passiva, en certa manera. Bé, no parlo tant dels mitjans espanyols –que ja practiquen habitualment el clientelisme polític i, per tant, la mentida– sinó d’aquells que internacionalment acostumen a informar-nos de manera més o menys centrada. Lògic. No hi ha premsa lliure sense llibertat física.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Es repeteixen una i altra volta els mateixos temes, però s’obvien les anàlisis de com superar l’enrenou econòmic. S’hauria de donar protagonisme a diferents professionals que exposessin els seus punts de vista. No es fa. I, per tant, el públic corre despistat. Què és més convenient? Què fan els altres governs del món? Fa unes setmanes vaig publicar aquí mateix un article on deia que donar préstecs per solucionar el problema causat pel covid-19 no era una solució. I tampoc donar ajudes a les persones. He llegit algunes publicacions i declaracions que també anaven en aquesta línia, com l’entrevista que l’ARA va fer al senyor Galí.

Es parla d’uns coronabons que proposen els països dels sud amb el suport de França (per cert, mai agrairem prou l’actitud europeista del president Macron en fer costat en un tema tan escabrós i que a ell l’afecta bastant tangencialment). Aquests coronabons no serien res més que l’emissió d’uns bons, garantits per tots els governs de l’eurozona. M’explico. Els governs de l’eurozona emetrien uns títols, com les obligacions de l’Estat, que qualsevol podria adquirir i pel quals se li pagarien uns interessos. En acabar-se el període fixat, els diners serien tornats a qui els va adquirir. Mentrestant, amb aquests diners, alguns estats de l’eurozona farien front a les necessitats immediates. Però la garantia solidària vol dir que si Espanya utilitzés una quantitat X de diners d’aquests coronabons i no pogués tornar-los quan toqués, aleshores els diners els tornarien els altres països de l’eurozona.

Determinats països com ara Alemanya (a la qual no es pot acusar d’antieuropeista i de no embrutar-se les mans per Europa quan toca, ja que va acceptar, per exemple, un milió de refugiats sirians) rebutgen aquest demanda. I jo també ho faria. A veure si som coherents. Si jo tinc ganes de sortir d’Espanya (més que de sortir de casa) i no em refio ni un pèl del seu aparell de l’estat, ni dels seus governants, ¿com puc deixar d’entendre la posició que adopten els països del nord? Vostès es refien del cantador de milongas de la Moncloa? Aleshores, per què se n’ha de refiar Holanda? Les seves recances estan perfectament justificades i jo no em veig amb cor de criticar-les.

Però és que abans de plantejar-se aquesta discussió, hi ha el concepte mateix de préstec. Per sortir de la crisi generada (i que es generarà), no valen els préstecs per a res. No es pot dir a les empreses i autònoms (ni tampoc als estats) que demanin un préstec que no podran tornar. El que cal és donar diners. I fer préstecs pel mètode que s’ha implantat (el Banc Central Europeu, el BCE, imprimeix bitllets. Els estats obtenen els diners prestats del BCE. Amb aquests diners la banca obté garanties de l’estat. Els particulars obtenen diners prestats dels bancs amb garantia de l’estat). Mal camí. El BCE hauria d’imprimir diners i donar-los als estats, que, al seu temps, els haurien de donar (regalar) directament a les empreses. Que això trenca l’ortodòxia dels economistes benpensants? Sí. Però estem en economia de guerra. I el que suggereixo ho estan fent, en bona mesura, els Estats Units i el Regne Unit (ho dic perquè conec el tema de primera mà), que tenen la seva pròpia moneda i, per tant, el seu banc central.

Tot això no requereix la solidaritat de ningú. El BCE imprimeix i dona a cada estat en funció de la població. Per què a les empreses o als autònoms directament en lloc de les persones? Doncs perquè si les empreses poden continuar pagant els salaris, la població rep els diners igualment. No es trenca la cadena i fugim de l’assistencialisme improductiu dels ERTO que tant agrada als buròcrates de l’Estat (que els fa imprescindibles) i de la mentalitat populista-llatinoamericana dels socis del predicador Sánchez.

El que proposo és, insisteixo, poc ortodox des del punt de vista del pensament econòmic tradicional que aconsella els governs. Tan poc ortodox com la manera que el covid-19 s’ha colat entre nosaltres i està destruint les empreses i l’economia de lliure mercat –fet que, insisteixo, no desagrada als socis de la Moncloa–. Ah, i una observació: a Europa no la posen en risc els països del nord (de fet, en són el motor), sinó els països que escullen, com nosaltres, governs plens d’incompetents i d’inútils.

stats