Les negociacions: algunes consideracions pràctiques
Sempre m'ha cridat l'atenció la publicitat que es dona a determinats actes que, es diu, han de ser discrets. Causa perplexitat observar com determinats polítics aixequen la camisa al personal. Quan ho pretenen de veritat, les reunions i les trobades són perfectament confidencials. Per tant, quan s'anuncia una trobada és que es vol de tot menys confidencialitat. Detecto, com a mínim, tres tipus de reunions.
El primer tipus consisteix en fer servir els periodistes per dir-se coses entre ells. Mètode que constitueix un autèntic insult a la intel·ligència. Tant per part dels polítics com dels periodistes que s'hi presten. No deixa de ser una mena de programa porqueria com els que fan per la tele, substituint els famosos de la faràndula mediàtica per famosos de la faràndula política. El segon tipus és aquell en què es troben ara les converses entre el grup del PSOE i Podem per una banda, i ERC per l’altra. S’anuncia la reunió i no se n’esbomba el contingut, però s’insinua. Altre cop, no es vol confidencialitat. El polítics se senten inflats, promocionats, al ser assetjats pels periodistes que estan interessats en la xafarderia més que no pas en l’articulació de plantejaments i d’idees. I el tercer tipus és aquell en que ningú s'assabenta, ni tan sols, que la reunió ha tingut lloc. Aquest tercer tipus de reunions sempre m'han semblat les més productives. Es tracta de mantenir lluny el safareig periodístic que es confon, erròniament, amb transparència.
Centrant-nos en les negociacions actuals, el que realment no entenc és com s'està plantejant el dossier. Es volen pactar ara els detalls d'allò que encara no se sap com es farà i ni tan sols si es podrà fer. Es diu que tot ve condicionat per la manca de confiança amb el PSOE –cosa que comprenc i que comparteixo–. Els peninsulars som gent poc seriosa. Que els catalans ho som una mica més que els altres? Sí, però no ens passem d'autoestima. És cert que el Madrid polític és mestre en allò que es coneix com a “rejoneo amb simpatia”. I no és manca de professionalitat, el que gasten, no senyor. La mentida i els incompliments són tècniques que ells utilitzen com qualsevol altra eina. Formen part de la tecnocràcia política madrilenya.
Però la manera de neutralitzar els incompliments no consisteix en voler lligar-ho tot al principi. Estem davant de temes complexos. I el futur és incertesa. Aquest seu columnista –com tanta gent que ha hagut de negociar contractes– ha après algun mètode que és estàndard. Per exemple: en un contracte no n'hi ha prou dient “El signant de la part A part durà a terme l’acció X”. Per què, ¿què passa si la part A incompleix? El contracte diu que A farà X, però pot ser que no ho faci. Per tant, sempre cal lligar una obligació amb les conseqüències que comporten el seu incompliment: “El signant de la part A part farà l'acció X, i en cas que no compleixi aleshores passarà tal cosa [la que sigui]”. Vull dir que comprenc la desconfiança dels negociadors catalans quan es revolten contra la informalitat del Madrid polític. Però això no se soluciona lligant tots els detalls del que es desitja, ni com es durà a terme. És una tasca impossible. El que cal deixar lligat és què passarà davant dels incompliments.
Un projecte petit o d'execució immediata (construir un edifici, fer unes reformes, etc.) admet detalls contractuals. Els projectes grans (grans infraestructures, importants projectes d’inversió o d’investigació) acostumen a necessitar abans un avantprojecte que determini si aquest gran projecte és realment viable o si més val deixar-ho córrer i no esmerçar-hi més esforços. I això només se sabrà quan l’avantprojecte (o estudi de viabilitat) finalitzi d’aquí un temps.
L’altre dia vaig llegir que el senyor Asens assegurava que els vots d’ERC seran necessaris tota la legislatura espanyola. No només per a la investidura. Perfecte. Plantejades així les coses, no hi ha inconvenient en acordar: “ERC donarà suport a la investidura del senyor Sánchez i el primer que farà serà A, B, C, etc. (tota la llista de projectes a curt immediatament realitzables). Pel que fa als projectes X, Y, Z, etc. (tota la llista de projectes a llarg que necessiten temps i maduració i, siguem clars, confiança i discreció), ERC estarà vigilant i, en cas que a data determinada no es detecti avenç o s’intueixi rejoneo, ERC deixarà caure el govern espanyol”. I, com diuen els castellans, “¡aquí paz y después gloria!”
Tot això que he dit està molt bé –o a mi m’ho sembla–. Ara bé, quins són els projectes a curt i els projectes a llarg que ens convenen? Ja s’han escrit articles sobre això. N’hi ha per a tots els gustos. En parlarem la setmana vinent.
