Municipis, la destrucció del territori

En un dels seus monòlegs, en Joan Capri parla dels enterraments. L’humorista fa referència al seguici d’un cas concret i allò que determinada gent va criticant del difunt. En un dels moments, en Capri diu (més o menys): “Fins i tot va haver-hi algú, amb molt mal gust per cert, que va arribar a insinuar que potser el difunt havia treballat a l’ajuntament”.

Diumenge va haver-hi eleccions als municipis catalans i aquest seu columnista, per problemes de cens, no va poder votar-hi –sí que ho va poder fer per a les europees–. Però em vaig quedar tan tranquil. Trobo el sistema municipal absolutament aberrant. I l’única forma que tinc de protestar és l’abstenció. Al meu entendre, el sistema municipal català, lluny de ser una eina de construcció, constitueix una arma de destrucció del territori de conseqüències irreparables. Un sistema fruit d’un còctel irresponsable: una cessió de competències elaborada durant la Transició combinada amb un sistema electoral lamentable –com l’existent per a les altres institucions.

Si mirem el sistema electoral, observarem que, un cop més, constitueix una excepció en els models europeus. Un d'aquests models, per exemple, és el d'elecció directa de l’alcalde. Una llista de noms de persones que, sense necessitat de ser de cap partit, es presenten perquè una d’elles sigui elegida alcalde directament pels ciutadans (com a Alemanya o el Regne Unit). Sense intermediaris. Aleshores, a part, es vota el consistori mitjançant llistes de partits. L’alcalde té prerrogatives especials perquè ha estat designat sense dubtes per l’electorat. Un altre model són les llistes majoritàries a dues voltes (com a França), un sistema que permet que la gent determini una llista clarament guanyadora i estable. Una llista que permeti a l’electorat assenyalar clarament qui vol que sigui l’alcalde.

Qualsevol cosa abans que la conxorxa de baixa estopa que permet les aberracions que tenen lloc a casa nostra –entre d’altres, que una ciutat tan important com Barcelona hagi tingut una alcaldessa amb el 25% de regidors–. I és que el sistema espanyol comporta els vicis i corrupcions que ja tastem en les eleccions a parlamentaris: la partitocràcia. El passar-se olímpicament els desitjos de l’elector per l’aixella. Això sí, quan es vol dissimular –és a dir, posar-se perfum sense dutxar-se– aleshores els partits opten pel simulacre de les primàries. Una xarlotada com una altra.

Pel que fa a les competències, el tema és, també, extremadament greu. Els ajuntaments tenen un ventall de possibilitats de fer mal tan variat que provoca feredat. Com a bons mediterranis, i degut a la insolvència que es desprèn del sistema electoral que he esmentat, ens trobem amb consistoris que fan de tot: polítiques socials, ensenyament, polítiques culturals, gestió del territori, policia, etc. De tot menys complir diligentment les seves obligacions bàsiques: neteja, enllumenat, clavegueram, asfaltat i escombraries. Es pensen que el seu consistori és una mena de Westminster i pretenen jugar a l’alta política, però de porró: mocions de censura entre ells, declaracions institucionals sobre conflictes internacionals i altres bajanades.

De totes les competències insensates que se’ls va atorgar –i a veure qui és capaç, ara, de prendre'ls-hi– destaca la lligada al sector immobiliari i urbanístic. Un grapat de competències que donen diners i que, com s’ha comprovat, han estat l’origen dels grans casos de corrupció destapats els darrers anys. Perquè, tal com està muntat el sistema, els ajuntaments són caldo de cultiu de corrupció. Pel fet de tenir amics a dues regions certament admirades (la Toscana i el Tirol) conec bé el tema. Construir o modificar un habitatge és competència totalment regional. El municipi hi té poc, o res, a dir. Fins i tot per ampliar o bellugar una finestra. El fet que aquesta competència –de detall, no parlo pas de plans d’urbanisme, només; parlo de colors de façana, d’estils de construcció, de requalificacions, etc.– no estigui aquí en mans exclusives de la Generalitat ens ha portat a una destrucció del territori sense precedents. Després ens admirem quan visitem la Borgonya, el Tirol, Baviera... No m’equivoco si dic que a Catalunya hem aconseguit tenir els pobles més lletjos d’Europa –fixin-s’hi quan viatgin–. Que hagin de ser els activistes verds els que, combinats amb els tribunals, mirin d’aturar la destrucció de paratges que els consistoris pretenen pervertir avala el que dic.

Diumenge passat potser van canviar les persones. La màquina de destrucció del país continua sent la mateixa. No cal que esperem, doncs, una millora sensible.