Mundial de Rússia: dues ciutats que ja no hi són
Enginyer i escriptorAquests dies Rússia està tenint un cert protagonisme festiu gràcies a la Copa del Món. L’aficionat té l’oportunitat de descobrir el nom i, potser, la ubicació d’algunes de les ciutats importants del país. N’hi ha dues, però, que agafen una especial significació. Dues ciutats que ja no hi són. Almenys no com la història les ha conegudes. Parlo de Kaliningrad, la ciutat de Kalinin (Mikhaïl Kalinin, revolucionari bolxevic), i de Volgograd, la ciutat del Volga, el riu. És bo saber que el sufix 'grad' ve de 'город' (pronunciat 'gorad'), i vol dir 'ciutat'.
Kaliningrad és la capital d’una petita província, un enclavament rus dins de la Unió Europea. Concretament entre Lituània i Polònia. S’aixeca on abans existí Königsberg, que, de fet, fou l’antiga capital de Prússia, ja que allí es coronaven els seus reis. Fundada al segle XIII, tingué un port important integrat a la Lliga Hanseàtica. S’hi va parlar l’alemany fins fa quatre dies. Una pròspera ciutat, amb importants edificis, tramvies i gent més o menys feliç. Acabada la Primera Guerra Mundial va passar a formar part de la República de Weimar, encara que separada territorialment. Després, ja ho poden suposar, la Segona Guerra Mundial. Sang a vessar. Destrucció total. En acabar el conflicte la ciutat va quedar devastada –només una dotzena d’edificis drets–. Estan asseguts? Dels 370.000 habitants, en van quedar vius només 120.000. Alguns van fugir, altres van morir poc després, fruit de les malalties. La resta foren deportats a camps de treball de l'URSS. La ciutat es va repoblar de soviètics i el rus va esdevenir llengua única.
De la pròspera Königsberg pràcticament no en queda res. La tomba de Kant, al costat de la catedral reconstruïda. No trobaran pas els seus famosos set ponts –els del problema/joc que va resoldre el matemàtic Euler–. Tot és nou. Edificacions i gent. Aquest columnista, tot passejant per la ciutat, es va aturar en una exposició de fotografies fetes al cap de pocs anys d’acabada la guerra –quan les runes ja havien donat pas a les herbes–. I va constatar que la connotació negativa que posseeix l'“Abans tot això eren camps” es veu superada per una de molt pitjor: “Abans, tots aquests camps foren una pròspera ciutat”.
Volgograd té una història diferent. S’havia dit Tsaritsin fins a l’any 1925, quan a Stalin li va venir de gust tenir una ciutat amb el seu nom: Stalingrad. I amb aquest nom s’ha fet famosa, tristament. Aquí va tenir lloc la famosa batalla. El fet que marca el declivi de Hitler. A molts de vostès aquella batalla els deu semblar anecdòtica. Però deixarà de ser-ho si els dic que hi va morir tanta gent com en tota la Guerra Civil espanyola. Que s’hi va arribar a practicar el canibalisme sense complexos. O que el gener del 1943 es va fer famós el número 50 entre els soldats alemanys. Es va arribar a 50 graus sota zero. I 50 grams de pa era el que tenien per passar el dia. La ciutat va quedar devastada. Els russos van demostrar una capacitat de resistència que ningú s’imaginava. El sisè exercit alemany fou eliminat. Els soldats alemanys fets presoners pels soviètics (uns 150.000) van ser deportats a camps de treball. La majoria van morir en la marxa a peu i, posteriorment, per debilitat i malalties. No va ser fins al 1955 que els 6.000 que quedaven vius van ser retornats a Alemanya.
La ciutat actual és pura reconstrucció d’estil soviètic stalinista. Cases imponents per als buròcrates i gent del partit. Edificacions barates per a la població. Visitar el memorial amb la seva estàtua de la mare pàtria de més de 80 metres d’alçada posa la pell de gallina. La seva expressió de furor i terror són impressionants. En un mur llarguíssim –no pot ser petit– hi figura la llista dels morts. A la sala d’homenatge al soldat desconegut una enorme mà amb una torxa de flama permanent emergeix de terra. El conjunt monumental és el memorial més gran de la Segona Guerra. Normal. Aquella fou la batalla més imponent. L’obsessió de dos dictadors va portar la mort i la destrucció com mai s’havia vist abans. Un, l’agressor, volia la humiliació personal d’ocupar la ciutat que portava el nom del líder enemic. L’altre no volia deixar caure la ciutat que duia el seu nom. I és que a Stalingrad el nom va fer la cosa: un milió de morts.
Ara, gairebé setanta-cinc anys després, convé recordar que res és de franc. La riquesa de què gaudim no és més que l’absència de destrucció. No hi ha països rics 'per se'. El treball projectat en el temps sense destrucció genera riquesa. Kaliningrad i Volgograd ens recorden que la bogeria extrema dels totalitarismes fa que de determinats indrets no en quedi res. Ni edificacions ni persones. I ni tan sols el nom.