Un monument per a Girón de Velasco?
Veure monuments –no pas visitar palaus per dins– sempre m’ha ajudat a reflexionar. La tomba de Gardel, a la Chacarita, ajuda a repassar la història d’una Argentina que semblava eternament rica. O la sala del Jeu de Paume, a Versalles, on els revolucionaris francesos es van conjurar. O la tomba de Khrusxov a Novodévitxi, a Moscou; l’home que va representar la frustrada generació del desgel. He visitat diversos cops, als Invàlids de París, el mausoleu de Napoleó. Trobo que són visites que m’ajuden a repassar el món d’ahir. Els pros i els contres del passat. Per exemple, els francesos donen importància a tot allò que envolta Napoleó. De Napoleó podem destacar-ne els errors de l’home ambiciós i cruel del seu temps. Però també l’home providencial per expandir els valors de la Revolució Francesa i altres avenços diversos (la pedra de Rosetta, el Codi Civil, la tècnica de les conserves...). De tota la seva herència em quedo amb el Codi Civil, el que regula l’activitat mercantil i comercial, i que tota l'Europa continental ha fet seu –fins i tot Rússia–. Napoleó mateix va dir que les seves victòries eren efímeres, però no el seu Codi Civil (“Ce que rien n’effacera, ce qui vivra éternellement, c’est mon code civil”).
Jutjar els fets històrics des de la perspectiva actual és inevitable. La història no existeix, sinó que és una manera d’explicar fets que van tenir lloc. I millor com més elaborats i explicats siguin aquests fets, perquè ajuden a projectar una certa lògica i a lligar esdeveniments. Comprendre, en definitiva, per què determinades coses van succeir. És veritat que la història és subjectiva. Per tant, convé que es basi en uns coneixements i uns raonaments que expliquin les coses d’una manera professional. Posats a ser subjectius, millor basar-ho tot en un “subjectivisme científic” aplicat per gent intel·ligent i formada en la matèria.
Rebutjo frontalment, per tant, la interpretació de fets que van tenir lloc fa temps amb una perspectiva mediàtica d’interessos i d’ideologies purament actuals, i que va acompanyada –és inevitable– d’un revengisme que acostuma a sortir de l’estómac. En aquest sentit estem ara immersos en uns actes incultes dels quals, a sobre, es fa gala. Sembla com si ser energumen fos motiu d’orgull. La imatge de les masses enfervorides intentant destruir estàtues i monuments és lamentable. Repugnen determinats polítics que ho aprofiten per donar sortida a les seves estúpides i personals obsessions de partit. I preocupa observar la nul·la crítica que això ha aixecat. De tot plegat en tenen bona part de culpa, al meu entendre, uns mitjans absolutament infantilitzats que pretenen no ofendre mai l’opinió pública dominant i, en general, donar carta de validesa i categoria intel·lectual a allò que es diu i circula per les xarxes socials i per les tertúlies mediàtiques. Com bé deia Umberto Eco: “Les xarxes socials donen dret a parlar a legions d'imbècils que abans només parlaven al bar després d'una copa de vi, sense perjudicar la comunitat. Ells eren silenciats automàticament, mentre que ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels imbècils” [sic].
Probablement queda políticament correcte dir que les estàtues i monuments de determinats personatges –molts d’ells autèntics cafres– han de ser retirades. Aquest columnista –amb familiars que van patir dures represàlies del nazisme– entén aquestes lògiques actituds al final d’un cicle dolorós, quan les ferides romanen encara tendres. Passat un temps, determinats monuments han de romandre per recordar coses bones i coses dolentes, terribles. I mai jutjar el fet sota la perspectiva actual. Perquè aquesta actitud denota, com dic, una gran immaduresa, una incultura colossal. Acusar determinats personatges de racistes per la manera que tingueren d’expressar i dur a la pràctica determinades accions, ja m’ho permetran, és de curtets. Perquè si algú pretén esborrar la remembrança de determinats personatges, i vol ser coherent, li recomano cremar tots els records, fotografies incloses, dels seus avis i besavis. Tots foren racistes. Els asseguro que les opinions i actituds d’aquests avantpassats no complirien els estàndards d’avui dia.
¿Va ser l’home de neandertal masclista? ¿Van ser els romans –i tot el que han significat– uns bàrbars conqueridors que van practicar l’esclavisme? ¿Fem crítica d’Einstein per haver promogut l’energia atòmica? ¿O, per contra, aixequem ara un monument de gratitud a Girón de Velasco (aquell feixista consumat, ministre de Treball de Franco), que ostentarà el mèrit, pels segles dels segles, d’haver instaurat la Seguretat Social a Espanya?
