La misèria com a clau de la competitivitat

Als prestatges dels supermercats russos hi ha olis de marca, majoritàriament, italiana. Després, molt més barats, olis espanyols que no són de cap marca coneguda, i que són nefasts. Total, que he hagut de passar-me als olis de marca italiana. Alguns són italians d’origen; d’altres -no enganyen- provenen de diferents països de la Unió Europea, com indica l’etiqueta. I jo em pregunto: ¿on són els olis catalans?

Aquest fet em porta a pensar, un cop més, en la nostra incapacitat per prestigiar els productes locals que podrien ser bons. En alguns casos, com l’oli, ja ho són prou -vull dir que no els hem prostituït-. En d’altres podrien haver estat bons però hem forçat la situació fins que han esdevingut mediocres. En aquest sentit em venen al cap, per evidents, dos sectors: el turisme i el cava. En aquests dos casos s’ha volgut ser competitiu no pas augmentant la qualitat o la productivitat sinó que s’ha pretès competir en preu, gràcies a pagar poc a treballadors i assimilats.

El sector turístic n’és un exemple ultratjant. En parlava el senyor Miquel Puig la setmana passada en el seu article. Els treballadors del sector turístic cobren salaris miserables. Molt poc per a ells i per a la societat. Com bé deia el senyor Puig, qualsevol treballador amb un salari per sota dels 1.250 euros no cobreix les despeses socials públiques que genera i, per tant, necessita estar subvencionat pels impostos de la resta. Catalunya ha edificat un mite, el turisme, del qual se sent inexplicablement orgullosa. Fa anys ja vaig detectar que es tracta d’un sector miserable quan, en un dinar amb el conseller del ram, vaig posar el crit al cel en sentir que el govern de la Generalitat subvencionava la instal·lació d’aires condicionats als hotels catalans. Com que vaig manifestar que, si no tenien diners per posar aires condicionats a les habitacions, els propietaris havien de plegar i dedicar-se a una altra cosa, tots em van mirar com si fos un terrorista. Bé, el cas és que tenim un sector que considerem estrella però que, de fet, arrossega els colzes per les parets.

Si girem la mirada cap al cava, l’espectacle no pot ser més desolador. Els resultats estan a la vista. Freixenet està per plegar o a preu de saldo, Codorníu caminant com pot... I el sector tot ell tocat per culpa de les males praxis d’aquests dos productors que nosaltres considerem grans però que, a nivell internacional, són mitjanets. Després d’anys de caciquisme agrícola i regulador, de pagar el raïm al pagès a una quinzena part del que es paga a la Xampanya, d’haver tingut una caixa d’estalvis al seu servei, després d’estar arrimats secularment al poder de Madrid mentre es rebien inexplicables subvencions de la Generalitat (enguany s’han endut 5,6 milions de la Generalitat sense que l’oposició ni piuli), després d’haver rebut repetides multes per comercialitzar vi immadur (mirin les hemeroteques dels diaris no catalans, perquè els d’aquí, esclar, ni piulaven), després de tot això, dic, ho han aconseguit: tot el món ja sap que el cava és ideal per, com a molt, elaborar la reputada “Spanish sangria” que acompanya la famosíssima “paela”. I no faig befa, perquè tot viatjant m’ho he hagut de sentir moltes i moltes vegades.

El següent a la llista de sectors amb peus de fang que encara no ha petat és el carni porcí. ¿Que les empreses van bé i els seus amos s’estan forrant? Sens dubte. Ara bé, el lector és un inconscient si ignora que tot se sustenta gràcies altre cop a no pagar els costos generats. Ni es paga el que costa depurar els purins (així està el país) ni es remunera equitativament la cadena productiva. L’altre dia en vam tenir un avís al centre de Vic: un grup de treballadors, de raça negra tots ells, es van manifestar per denunciar salaris de misèria i que els obliguen a organitzar-se sota falses cooperatives. Ignoro si vostès han visitat mai un escorxador en les seves seccions, diguem-ne, més dures. Jo sí. Cal ser immigrant negre i tenir molta necessitat per treballar allí. I aquesta gent van treure el coratge suficient per denunciar el fet. Perquè, no siguem hipòcrites, cal tenir coratge per, sent negre, manifestar-se pel centre de Vic contra el sector carni. Evidentment, als sindicats no se’ls sent ni piular. ¿Els inspectors de la Generalitat? Inexistents. ¿Periodisme d’investigació? No em facin riure!

Aquest país té tendència a aixecar ídols de manera arrauxada. Sense cap sentit del ridícul. Ens causa admiració la fanfarroneria descarada. Amb la complaença i el silenci de la majoria edifiquem falsos mites que, a la llarga, se’ns giren en contra. No volem veure que alguns d’ells se sustenten sobre una realitat definitivament miserable.