Lloguer, demagògia i populisme, tot alhora
Una vegada, fa bastants anys, tot esperant embarcar en una sala business de l'aeroport de Madrid, vaig anar al lavabo. Allà vaig contemplar un espectacle colpidor. Per separar les tasses dels vàters havien instal·lat el sistema anglosaxó de panells distanciats del terra –són aquells que permeten veure els peus del qui és a dins, aquells que obliguen al protagonista de la pel·lícula a posar-se dret sobre la tassa del vàter perquè el dolent, que el persegueix, no descobreixi que està amagat dins d'un dels compartiments–. El cas és que, com que el paviment d'aquells lavabos era d'un marbre magníficament polit, el terra es comportava, pràcticament, com un mirall que permetia, a una distància prudencial, observar reflectit, amb prou claredat, l'individu que era a dins assegut a la tassa corresponent. Des d'aleshores tinc clar que implantar preteses modernitats sense tenir en compte l'entorn porta a resultats inesperats.
M'ha vingut al cap l'anècdota arran la llei catalana que regula els lloguers, i que va ser aprovada fa uns dies pel nostre Parlament regional. Com sempre, pretenem modernitzar-nos a cop de llei nòrdica sense tenir en compte que el país conté una densitat molt viva de descordats mediterranis –començant pels legisladors mateixos–. Una llei de lloguers com les que regeixen en altres països comporta un entorn: salaris decents, productivitat acceptable, control seriós de l'ocupació, regulacions econòmiques i laborals adequades, recaptació d'impostos ben estructurada, control de l'administració pública i dels municipis... buf! M'aturo? Vull dir que un indret on l'excap d'estat s'acomiada "a la francesa", sota sospita d'haver delinquit, i no passa res, no és un lloc raonablement estructurat.
No m'atreveixo a predir les conseqüències d'aquesta llei. Personalment soc partidari de disposicions d'aquest tipus, però els diré que si algú em pregunta si és una bona idea llogar un pis a Barcelona li diré que no. Millor vendre'l i comprar-ne un en un altre indret d'Europa. La raó és senzilla: els que aquí han fet la llei, i l'hauran d'aplicar, actuen moguts per una frivolitat i una incompetència a bastament demostrades. No són gens de fiar.
La setmana passada els explicava que els nostres polítics són pèssims legisladors i gasten la malícia del mesquí –intenten despistar l'atenció de les conseqüències provocades per les seves ineptituds–. I aquesta llei intenta passar la patata calenta a d'altres. Busca caps de turc per a la deixadesa del poders públics. Perquè voldria recordar que en una democràcia social de dret els governs tenen la responsabilitat de construir habitatge social. I aquí fa anys que ho han oblidat. I quan s'han edificat habitatges d'aquest tipus s'han venut en lloc de llogar-los. Pisos que, després, arribat el moment, el propietari ha venut a preu de mercat. Com sempre, una acció pública s'ha aprofitat per expandir la corruptela (perfectament legalitzada) fent-ne còmplice al ciutadà, i així ningú protesta. Dic jo que hauria estat molt millor implementar el model basc. Pel que m'arriba, allà els pisos de protecció social es lloguen i continuen sent propietat de l'administració. Els llogaters van circulant, entrant i sortint, depenent de la seva salut econòmica, que varia al llarg de la vida. Els ingressos dels lloguers són per edificar més pisos. Esclar que els polítics bascos –tots ells, fins i tot els abertzales– han anat a escola i, a més, saben, perquè ho practiquen, que es poden fer les coses millor de com les fa l'hispanisme ranci –que és el que domina a Catalunya.
Un exregidor m'explica el cas del seu poble. "El primer interessat que no es construeixi habitatge social és l'alcalde. Té uns quants pisos i s'ha conxorxat amb els cacics locals. Lloguen els habitatges miserables, mal mantinguts, inacceptables, a pakistanesos i altres immigrants que no poden pagar gaire". I és que de tot aquest trist vodevil no voldria oblidar els nostres entranyables ajuntaments, tan preocupats els darrers lustres per obtenir subvencions per a pavellons esportius, casals culturals, escoles innecessàries, rotondes i altres collonades. Però mai per l'habitatge social.
Catalunya porta massa anys governada a cop de populisme postural, aquest progressisme incompetent de boquilla que força permanentment els partits a no voler quedar malament davant d'una opinió pública degudament esgrogueïda per una premsa que es limita a fer d'altaveu. La llei de lloguers és la culminació de la demagògia i de la irresponsabilitat. S'acumula a les accions públiques dels darrers anys que tindran efectes a llarg termini, i que faran de Catalunya un país frustrat i empobrit. Penosament irreconeixible.