Jutges, on sou?
Enginyer i escriptorEl dret, el conjunt de normes que organitzen un determinat territori, no és res més que un compendi de la lògica del comportament humà. El dret romà és una herència formidable. Les seves frases fan entenedors principis bàsics, com la que sintetitza, amb una brevetat extrema, aquest mal ancestral i que avui corca les institucions espanyoles: corruptio optimi pessima, és a dir, “la pitjor corrupció és la que afecta els que són a dalt de tot” -per als romans els millors, els òptims, eren els que ocupaven posicions predominants-. Personalment també sento admiració pel Napoleó que ens va deixar el Codi Civil, amb el qual encara funcionem els països de l’Europa continental -inclosa Rússia-. Per cert, sàpiguen que Espanya va ser l’últim estat europeu a adoptar-lo.
A desgrat que hi hagi troncs comuns del dret que abracen diversos territoris -la lògica humana té trets bàsics universals-, també és cert que la idiosincràsia local porta a lleis específiques. Ja ho anunciava Álvaro Cunqueiro: “[...] No va a tener el mismo derecho civil el pueblo bebedor de tinto y comedor de asados que el cervecero y sopista”. I les lleis sorgides en situacions excepcionals tampoc no deixen de ser un compendi de la realitat. Dissenteixo dels que asseguren que les lleis franquistes no constituïen un “estat de dret”. I tant que ho eren! ¿Que no eren democràtiques? No, no ho eren. Però l’entrellat, l’edifici legal, constituïa un cos indiscutible. La seva interpretació no va ser habitualment erràtica o incomprensible. Vull dir que si a l’època de la dictadura s’hagués deixat sense càstig algú que, en públic, hagués insultat Franco, el fet no s’hauria entès. “¿Estem en una dictadura o no?”, s’hauria preguntat el personal, irònicament.
Dic tot això perquè aquests dies, precisament, s’està posant a prova la percepció que té la població dels actes jurídics -la població catalana, almenys-. He llegit alguns articles que asseguren que si una sentència judicial no és entesa i percebuda per la població com un acte de justícia, malament. En altres paraules: una sentència és justa només si, a més de seguir la llei establerta, és assumida per la població com a tal, com una sentència justa i coherent amb el sistema. Altrament, alguna cosa falla: la seva aplicació o la llei mateixa.
Crec que la majoria de jutges que fan funcionar la maquinària judicial quotidiana a Espanya són honrats i duen a terme un feina dura i mal valorada per la població i pels polítics -el seu salari insuficient així ho demostra-. De la seva vàlua n’estic tan convençut com del fet que els òrgans que els governen no mereixen el més mínim respecte. La renovació que el PSOE, per interessos evidents, va fer sobre l’exèrcit no es va projectar, per interessos evidents també, sobre el sistema judicial. En un sopar amb un jutge important que tots vostès segur que coneixen -ariet dels corruptes- vaig tenir l’ocasió d’afirmar: “Disculpi, jo penso que el sistema que regula el poder judicial va ser dissenyat pels partits polítics de la Transició amb l’objectiu que aquests partits poguessin cometre il·legalitats sense ser enxampats”. “¡Tú lo has dicho!”, em va contestar aquell jutge.
Aquests dies estem comprovant els resultats d’haver deixat campar desbocadament aquest disseny judicial postfranquista. Els catalans paguem pel nostre mal cap. La majoria dels polítics que hem anat elegint a Catalunya han estat còmplices de la malifeta. El resultat és que la cúpula judicial espanyola està formada per una mena de capitostos agraïts al poder polític que els ha nomenat. Que els drets bàsics siguin magrejats i passats pel pantaló com ho està fent el Tribunal Suprem hauria d’avergonyir-los. Però no és així. Que es retiri una euroordre davant la certesa que és una aberració que algú de fora posarà en evidència, que es dictamini presó incondicional mentre un jutge belga, pel mateix delicte, diu que ell no aplica la presó preventiva perquè pot produir un mal irreparable... tot això, dic, tot, fa que bona part de la població vegi avui el Tribunal Suprem amb una inevitable sensació de fàstic.
És lògic que els jutges no contaminats pel poder polític tinguin por de denunciar les irregularitats dels seus òrgans de govern. Han d’enfrontar-se a un poder erràtic que avui es revolta enfollit, descontrolat, i que els pot castigar sense contemplacions. Però aleshores algú ens hauria d’explicar com sortim d’aquest atzucac. Com pot un col·lectiu professional, imprescindible per a la democràcia, que necessitem imperiosament, fer-se escoltar per sobre de tanta porqueria. Com fer sortir de l’obscuritat i el silenci aquells que podrien defensar-nos de l’abús d’aquests cacics judicials tan perillosos.
