Esperar sota el fanal?

Se’ns diu que aquesta pandèmia ha d’acabar amb determinats vicis econòmics. S’esperen les ajudes de la Unió Europea com la panacea, el mannà, que farà que, de cop i volta, esdevinguem diferents. Certament, si aquests diners s’empren adequadament, pot ser que fem un salt qualitatiu important. Però disculpin-me si desconfio d’aquells que no havent fet el que podien fer, sense mai practicar el petit esforç de cada dia, ho refien tot a un gran salt que esperen que arribi i que se suposa que els canviarà la vida. Mai he cregut en les loteries. I em veig a venir que totes les autojustificacions seran bones per no fer res mentre no arriben els esmentats ajuts. Aquest és un país que sovint recorda aquell individu que ha perdut els diners en un indret distant i no s’esforça en buscar-los on convé sinó que espera trobar l’oportunitat sota el fanal. D’esperit innovador i punter que ens hagi d’arrossegar cap al canvi més val que no n’esperem gaire.

Per contra, poc es parla de les coses sobre les quals podem actuar sense esperar res extern. Una de molt significativa és la que fa referència als hàbits. Canvis que ens podrien anar aproximant a les maneres de fer dels països als quals, després, demanem que ens rescatin. Ara mateix arribarem al famós pont de la “Puríssima Constitució”, i d’ençà que es va aprovar la magrejada carta magna –que, avui, només dona satisfacció als neofeixistes– no hem estat capaços de canviar un calendari festiu que lamentablement diu bastant del nostre esperit productiu. Veig la pandèmia com una altra oportunitat perduda –i utilitzo el participi perquè ja s’entreveu el final del túnel i el balanç, per ara, és magre.

S’ha parlat ad nauseam dels canvis d’hàbits provocats per la pandèmia. Pura xerrameca. Res diferent del que han patit altres indrets del món. Augment del comerç electrònic? Evident. Com, si no, es pot comprar sense sortir de casa? A més, pel que fa a aquest tipus de comerç, estàvem endarrerits respecte als països que ens envolten. Implantació del teletreball? Una altra. Com volien que s’ho fessin les empreses? Ara bé, sobre tot allò que fa referència a canviar hàbits que no han estat forçats, ni piular.

Comentant la jugada amb un amic restaurador –ja ho saben, un sector especialment castigat– li deia que aquesta clausura de locals hauria de servir per reduir el nombre de bars –aquests establiments que posicionen Espanya, i Catalunya, a dalt de tot del lamentable rànquing mundial en nombre d’establiments per cada mil habitants–. Però ja vaig observar que no havia estat així durant la primera onada. Els bars més miserables –aquests que, inexplicablement i misteriosament, passen les inspeccions de la nostra administració autonòmica– van tornar a obrir. Les maleïdes terrasses amb cadires patrocinades per cerveseres, i servides per personal que no té res a veure amb un cambrer... Tots aquests establiments que sobren, i que han empastifat les nostres ciutats com una autèntica metàstasi i que no haurien d’haver obert mai, aquests no tanquen. No senyor. Sobreviuen.

Però si haguéssim tingut un govern dirigit per algú amb una mica de sentit estratègic, la clausura regulada dels restaurants hauria estat una oportunitat magnífica per canviar hàbits horaris –la reforma horària va ser tema de debat en aquest diari fa dues setmanes, al dossier Horaris més racionals?–. S’hauria pogut deixar obrir la restauració de set del matí a tres de la tarda, i de vuit a deu del vespre. I a les onze, toc de queda. Una possibilitat d’aproximar-nos a la resta d’Europa pel que fa als nostres horaris per als àpats. I tot amb una campanya adjunta per promocionar el canvi: “Vols anar a menjar fora? Fes-te europeu. Aprofita-ho per canviar d’hàbits!”. En lloc d’aprofitar-ho en positiu s’ha creat mala maror general i una severa confrontació amb el sector. Ens distancia de la modernitat confondre la socialització mediterrània amb la vàcua xerrameca a les terrasses dels bars. Ni Portugal, ni Itàlia, ni la França meridional practiquen els nostres aberrants horaris. I sorprèn que se'n continuï culpant el franquisme, com hem pogut llegir. Quaranta-cinc anys després, sense fer-hi res, i es culpa Franco dels horaris ganduls que practiquem. Cal ser animals!

Com els deia, sempre hi ha excuses per no fer les coses. I en això despuntem. Aquesta ocasió perduda que he apuntat a tall d’exemple és un mal senyal de cara als possibles moviments futurs que hauríem de dur a terme. Tant de bo les oportunitats que han de venir siguin aprofitades i ens facin canviar. Serem proactius? ¿O més aviat, com hem fet històricament, ens limitarem a beneficiar-nos d’allò que vessa dels del voltant (en aquest cas, Europa)? Instal·lar-se sota el fanal, tot esperant que algú deixi caure els diners allà, sota el llum mateix, no sembla una bona opció.