L’efecte Cambó
Enginyer i escriptorEl franquisme va deixar moltes xacres al país. Encara que no ho sembli, les pitjors són les indirectes per reacció. I una és aquest progressisme naïf i fofo que ha projectat una gran influència social durant la Transició. I si bé va trobar tota una societat que sortia del franquisme especialment adobada, convé dir que el país sempre ha tingut tirada a una certa demagògia social de caràcter popular.
Un dels vicis que, gràcies a aquestes influències, ha arrelat fortament consisteix a treure del seu context temporal les accions dels homes i de les societats del passat –sobretot si són catalans–. És així que resulta impossible ni tan sols crear una mitologia sòlida que ens reuneixi en un lloc comú. Hem de suportar aquest revisionisme “políticament correcte” de la història. Exasperant. Recordo que, durant la boicotejada celebració del mil·lenari de Catalunya, les vam haver de sentir de tots colors: que si no feia realment mil anys, que si els almogàvers eren uns salvatges, etc. Definitivament, si Napoleó hagués estat català no comptaria amb un impressionant mausoleu com el que té als Invàlids de París. Per a sort de tots, però, França no és Catalunya.
Una de les figures permanentment anorreades per aquest recargolat esperit és la de Francesc Cambó. Se’l jutja i ataca en aspectes posats totalment fora de context històric. Un dels darrers, perquè està de moda, consisteix a dir que es va fer ric a l’Argentina sense declarar els ingressos i no tenint en compte la fiscalitat. ¿Volen una animalada de dimensions més grans? ¿Algú pot dir-nos qui era que declarava a Hisenda abans del postfranquisme? Tampoc importa que preferís morir a l'exili abans que tornar a l'Espanya de Franco. Se’l critica ideològicament perquè no es va posar automàticament al costat de la República en declarar-se la guerra. Darrerament, ja ho vaig denunciar, s’ha posat de moda elogiar el període republicà. Perdonin-me: la República fou un desastre, un desori. I les barbàries comeses els mesos posteriors al 18 de juliol encara estan per explicar. Sembla mentida tant cervell infantilitzat. El fet que els que agafessin el poder posteriorment –de forma il·legal– fossin uns feixistes, no justifica enaltir un període previ absolutament fracassat i violent.
El cas és que Cambó mantenia, i així ho va deixar escrit diversos cops, que era molt millor per a Catalunya que Franco guanyés la guerra. I no pas per les afinitats que el dictador mantenia amb el país, evidentment, sinó perquè si guanyaven els republicans Catalunya els contemplaria com a amics quan, de fet, tampoc no ho eren. Mantenia que la República, a llarg termini, faria desaparèixer el país. Per contra, el triomf de Franco significaria tenir un enemic declarat de la nació catalana i, per tant, posaria en guàrdia totes les capacitat de resistència del catalans que –aquest sí que és un mèrit– són incommensurables.
Aquest 'efecte Cambó' ha quedat a bastament demostrat durant els decennis de la Transició. Pensar que a Madrid ens eren amics ens ha portat, malgrat tot el que es digui, a una dissolució i a un empobriment nacionals sense precedents. La realitat és que la trampa ha estat fenomenal. Catalunya ha passat de ser la secular primera regió econòmica d’Espanya a ser-ne la quarta. Tenim una fantàstica TV3 que ha fet una tasca ingent, certament, però ens han envoltat de dotzenes de canals en castellà que ningú s'ocupa de regular lingüísticament. ¿Parlem de la premsa en castellà subvencionada des de Madrid? ¿O d'un Liceu intervingut pel ministeri de Cultura amb els nostres diners? Etc.
Em temo que amb l’arribada del PSOE al govern espanyol aquest nostre progressisme d'EGB agafarà embranzida. Parlo de tots els que, durant tants anys, han estat capaços de muntar vagues per la detenció de qualsevol obrer sud-americà però que ara se'ls ha hagut d'empènyer perquè anessin a visitar els nostres presos polítics. Tots aquests han deixat empremta en aquest electorat semisec al qual li va fer una gràcia tremenda que la senyora Colau accedís a l'alcaldia de Barcelona. És el que competeix per veure qui acapara més immigrants sense saber què fer-ne.
L’independentisme ha augmentat els darrers anys. Efecte Cambó? Observo, doncs, tot aquest recanvi a Madrid amb una gran inquietud. Per ara només constato que Catalunya és l'autonomia número nou de la llista alfabètica. I que si bé el PP opta per posar els nostres presos polítics en presons castellanes, el PSOE els posa en presons catalanes. Autonomia? Tota! Ara tenim prou competències per edificar i gestionar les presons on ells ens engarjolen.