Distribució de proximitat
Els recomano que, quan viatgin per feina o per turisme, tant se val, facin un petit exercici abans de seguir el que indiquen les guies. Agafin un taxi i facin que els porti al mercat més important de l’indret. Visitin-lo per saber què menja la gent que viu allí i si les parades estan ben fornides de productes. I, importantíssim, estudiïn els preus del que s’hi ven. Aquesta referència, juntament amb el que els haurà costat el taxi, els donarà una idea bastant aproximada de com va el país –tan aproximada com permet una anàlisi escassament científica i purament empírica–. Recordo haver ensumat la immediatesa del 'corralito' argentí l’any 2001 parlant amb taxistes, però també després d’una depriment visita al mercat de San Telmo.
Un altre exercici que aquest seu columnista acostuma a practicar a l’estranger –especialment després d’haver viscut fora– consisteix en visitar els hipermercats multinacionals. Cadenes com Carrefour, Tesco, LIDL, etc. I saben quan els utilitzo? Quan necessito alguna cosa pròpia del país on aquestes cadenes tenen la central. Carrefour era on anava quan, vivint a l’estranger, desitjava comprar conserves franceses o formatges, per exemple. I endevinin on trobo a Catalunya el pernil fumat de la Selva Negra... Això demostra la importància del sector de la distribució en la promoció de productes originaris del país.
En els darrers anys s’ha posat de moda la paraula 'proximitat' pel que fa a l’alimentació. També una altra, ja molt magrejada: 'sostenibilitat'. Mots que s’han vulgaritzat. Però no són expressions vàcues, encara que ho semblin. Per completar el sistema, per al meu gust, els falten dos requeriments: qualitat i sabor. Vull dir que hi ha productes pròxims que ajuden a la sostenibilitat de l’entorn però són, ja m’ho permetran, lamentables. Sota les etiquetes 'bio' i 'ecològic', per exemple, s’hi amaguen aixecades de camisa importantíssimes. A més, que els productes siguin gastronòmicament acceptables és fonamental. Com bé escrivia el senyor Julio Camba, “los vegetarianos tienen razón, pero poca”.
Tenim, doncs, que, per anar bé, el consum alimentari hauria de ser allò de què podem disposar quan, en una època específica de l’any, aixequem la mirada i observem l’hort. Perquè sostenibilitat + proximitat + qualitat + sabor ens han de portar irremeiablement a menjar productes de temporada. De la nostra temporada. Allunyant-nos dels elements criats de manera forçada en hivernacles o transportats de manera costosíssima. Només un paladar de ciment armat accepta menjar tomàquets fora del trimestre juliol-setembre. Inevitable recordar Pla: “La cuina d’un país és el seu paisatge posat a la cassola”.
Dit tot això, també els he de remarcar que una de les coses que m’empipen bastant és sentir propaganda dels excel·lents productes catalans –alguns ho són, d'altres no tant– i, després, no poder trobar-los. Ja els vaig parlar un dia dels pollastres de la raça Prat o d’altres excel·lències. T’explicaran mil coses de les exquisides pulardes que produeixen uns senyors del Berguedà –i és cert, són boníssimes!–. O de les anguiles del Delta. Tot inútil. Que algú m’expliqui on puc comprar tot això. Perquè, malgrat que el quilo de pollastre de pagès sigui acceptable, a les botigues segueixen venent la gasòfia de sempre. Havent-me criat al Camp de Tarragona, se’m fa insofrible –cadascú té els seus atavismes– menjar avellanes que no siguin de per allí. Però es fa complicat trobar-les.
El sistema de distribució d’aliments és complex, certament. I de la mateixa manera que els productes han de ser de proximitat, els nostres supermercats i hipermercats també ho haurien de ser. La millor garantia del productor ha de ser un distribuïdor amb interessos locals. Darrerament les cadenes de distribució no catalanes han fet un esforç. Mantenen una senyalització, destacant els productes de proximitat. Però, esclar, és forçat. Perquè quan un fa una excepció en forma de propaganda som davant d’això: una excepció.
De cadenes de distribució catalanes n’hi ha –algunes molt remarcables–. Unes cobreixen el territori, d'altres determinades comarques. Els nostres pagesos se senten mal pagats –el consumidor hauria d’evolucionar i pagar més per allò que és millor, si realment ho és–. El consum de productes de proximitat només l’aconseguiran promoure empreses de distribució catalanes. Són les úniques que, de manera natural i escassament folklòrica, poden connectar el nostre productor amb un comprador exigent –que encara ho és poc–. Només l’eficàcia i els interessos d’aquest sistema (productor-distribuïdor-consumidor) ens poden fer evolucionar cap al consum responsable: proximitat, sostenibilitat, qualitat i sabor.